Els indicadors paisatgístics, productes de la interfície ciència – gestió

La seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) va acollir els dies 29 i 30 de novembre el ‘Seminari internacional Indicadors del paisatge. Reptes i perspectives’ (més informació aquí). La presència d’experts d’arreu d’Europa per debatre com s’aborda la definició dels indicadors des de diverses perspectives -ecològica, social i econòmica- així com la reflexió sobre la mateixa naturalesa d’aquests elements en la interfase entre ciència i gestió van generar gran interès. Aquest fet es demostra amb una sala d’actes de l’ICC plena de gom a gom -dos mesos abans es van tancar les inscripcions-; tanmateix hi ha una bona alternativa: a partir del 12 de desembre (i fins el 12 de gener) es podrà seguir en diferit les diverses sessions del Seminari a través del web de l’Observatori del Paisatge.

Aranyes, formigues i abelles
La conferència inaugural la va impartir Josepa Bru, del Departament de Geografia de la Universitat de Girona. Bru va voler posar negre sobre blanc en una qüestió sovint amb més equívocs dels que sembla: ‘Què és i per a què ha de servir un indicador?’. I és que sovint es confonen els paràmetres -les dades brutes-, amb els índexs -la informació ‘normalitzada’- i els indicadors, que forneixen als gestors una informació nuclear però amb una dosi de subjectivitat. En aquest sentit, ‘els indicadors esdevenen una realitat fuzzy (borrosa) en la relació antitètica objectiu – subjectiu’. Per tal d’il·lustrar aquesta afirmació aparentment complicada Bru ho il·lustra amb un exemple de la vida quotidiana: el punt d’ebullició de l’aigua. ‘Amb una prudent objectivitat podem afirmar que bull a 100 ºC però aquesta dada ens serveix per programar escalfadors?’ es pregunta. I la resposta és negativa ja que ens cal ens cal algun indicador -a cavall de la informació objectiva i les sensacions subjectives- que ens pugui aportar la informació sobre la confortabilitat de l’aigua calenta sanitària.

Article publicat a Sostenible (12/12/2007)


De fet els indicadors se situen en un camp que queda a mig camí (o en el descampat) entre la ciència -representada per aquell investigador que no surt de les quatre parets del laboratori- i la gestió o el projecte sociopolític que sovint no va més enllà de la lògica del cicle electoral. Per tal de superar aquesta (falsa) dicotomia Bru recupera a Sir Francis Bacon que ja el 1563 es va atrevir a afirmar que ‘els filòsofs com Aristòtil eren estèrils per a la vida humana’ -i els qualificava d’aranyes ja que donaven voltes al seu propi voltant- mentre que els empírics eren com formigues ja que bellugaven molt per acumular dades però sense nord. En canvi, la proposta de científic modern hauria d’equiparar-se a una abella, ja que havia de tirar endavant un pla d’explotació de la realitat per tal de realitzar un producte valuós per a la comunitat. Totes aquestes metàfores ’em recorden molt l’actual relació entre ciència i gestió’ afirma la geògrafa de la UdG. Tal com ha succeït al llarg de la història -per exemple el segle XVII per gestionar els boscos de la Península- la consciència de les problemàtiques ambientals provoquen que des de la gestió es recorri a ciències com la biologia, l’ecologia, la física i la química per generar indicadors que avaluïn la necessitat o efectivitat de les accions de mitigació o prevenció del risc.

Bru va concloure la reflexió sobre els indicadors amb una crida: ‘cal que en la interfície entre ciència i gestió esdevinguem bones abelles, i no pas aranyes o formigues’.

Indicadors econòmics i socials
El ‘cercle virtuós’ d’un indicador és aquell que compleixi tres característiques: fàcilment mesurable, econòmicament abordable i centíficament fonamentat. Per començar ens trobem amb dues grans problemàtiques: la primera és si s’ha d’apostar per mètodes universals -quan el paisatge és un element tan lligat a la identitat local- i la segona és com abordem en uns artefactes metodològics (els indicadors) que tendeixen a l’agregació la complexitat del concepte.

Respecte a la primera qüestió sembla que la major part dels assistents al Seminari defensen la construcció local dels indicadors. Ho assenyalava Almo Farina en l’entrevista concedida a Sostenible en la qual considerava que la tasca iniciada per l’Observatori del Paisatge era un bon model a seguir.

Precisament el seu director, el geògraf gironí Joan Nogué, recorda que el debat entre la singularitat i la universalitat en els indicadors es remunta al segle XIX. ‘Després de pensar-hi molt, m’inclino en considerar la impossibilitat de generar indicadors paisatgístics universals; i en canvi, és més factible generar una graella d’indicadors singulars que en en certs aspectes puguin extrapolar-se’ afirma Nogué. ‘Hem de tenir en compte una qüestió cabdal: parlem d’indicadors de paisatge, no pas ambientals’ afegeix.

En una línia semblant s’expressa Jean François Seguin, cap de l’Oficina de Paisatge del Ministeri d’Ecologia i Desenvolupament Sostenible de l’Estat francès que critica que els indicadors de l’OCDE busquin tan sols ‘element fixes’ -com els punts d’atracció turística- quan el concepte és per se dinàmic.

En canvi aquest relatiu consens no existeix en la manera de com abordar disciplinàriament els indicadors. Si els més desenvolupats són els de l’ecologia del paisatge -disciplina en la qual Almo Farina és un referent- altres de caràcter social i econòmic presenten un substancial endarreriment. I sense entrar en indicadors interdisciplinaris pels quals tal com reclama Farina ‘cal una nova generació de científics educats sense les fronteres del coneixement i la recerca tal com s’entenen actualment’.

Per tal d’abordar el paisatge des del punt de vista econòmic van participar al Seminari Francesco Maragone i Tiziano Tempesta, de les universitats italianes d’Udine i Pàdua. Ambdós economistes ambientals es van preguntar si el paisatge entès com una àrea percebuda es pot considerar un recurs econòmic. La resposta que donen és òbviament afirmativa ja que sovint invertim diners per admirar un bell paisatge, perquè les propietats immobiliàries es revaloritzen en funció de la ‘panoràmica’ i perquè el turisme es basa en aquest recurs com a matèria prima.

Tanmateix la teoria econòmica no ha pogut abordar la qüestió amb garanties ja que es tracta d’una externalitat, és a dir, un bé que queda fora del mercat. Una externalitat que es pot considerar positiva -per a un hoteler- o negativa -per un agricultor que manté el paisatge sense rebre res a canvi-. Es tracta per tant d’allò que els economistes denominen una situació de ‘fracàs del mercat’.

Amb aquest escenari l’economia ambiental ha desenvolupat una sèrie de metodologies per avaluar aquest bé: l’avaluació contingent, els preus hedònics -a partir d’utilitzar un mercat existent com l’immobiliari, o el cost del viatge entre altres.

Per exemple en el cas d’Itàlia es va realitzar un anàlisi del valor de manteniment del paisatge en un projecte per definir les mesures de la nova política agrària europea. Maragone i Tempesta presenten unes xifres que se situen al voltant de 80 euros per a cada unitat familiar -equivalen a la disposició a pagar per mantenir el paisatge agrari tradicional- i que a nivell estatal arriben als 1290 milions. No entrarem en valorar si aquest càlcul va més enllà d’un exercici acadèmic ja que es tracta de l’eterna discussió entre economistes ambientals, agents del territori i gestors (veure el cas dels béns forestals en aquest article).
Tanmateix, qui no comparteix aquesta visió és Yves Luginbühl , director del Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) de l’Estat francès. ‘No ens podem basar exclusivament en les preferències’ -en referència a la teoria econòmica- afirma; i afegeix en to provocatiu i vehementment, ‘l’economia ha d’innovar en els mètodes més enllà de costos, oferta i demanda; no serveix de res demanar un preu per conservar el paisatge com si algú demanés quan estaria disposat a pagar per protegir els seus fills de la prostitució’.

Per altra banda el director del CNRS considera imprescindible superar el dogma que afirma que ‘el paisatge no es pot quantificar’. En aquest sentit assenyala que hi ha estadístiques demogràfiques i socioecomòmiques que interpretades a partir de cartografia ens poden permetre superar aquesta barrera.

Des del centre de recerca francès s’han tirat endavant diverses experiències d’indicadors socials tant a nivell regional (la primera l’any 1990 a la Vall del Loira) així com a nivell estatal. En aquest darrer cas el treball s’ha basat en creuar les dades del Sistema d’Informació sobre la Natura i el Paisatge (SINP) amb les provinent d’enquestes realitzades als 4.000 consellers generals de l’Estat. El resultat ha estat un Atles dels paisatges francesos.

Malgrat que aquest estudi de gran abast no està finalitzat, Luginbühl destaca que els paisatges agraris -allà on es viu- cada vegada guanyen més importància, a nivell perceptiu, respecte a la natura salvatge. Altrament es conclou que encara és un element a explotar turísticament i que per tal de fer-ho possible caldrà engegar polítiques de gestió ambiental i del patrimoni. Tanmateix, diversos assistents al Seminari han qüestionat que s’hagi delegat en els polítics la responsabilitat de respondre en exclusiva aquestes enquestes. Té algun sentit en un concepte tan lligat a la percepció i la identitat local? Una altra pregunta que no respondrem…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: