Crisi energètica. Quina crisi?

El febrer de 2007 es va crear l’Observatori de la Crisi Energètica i les Alternatives de Societat (OCEAS). Es tracta d’una iniciativa que pretén ‘obrir un espai de debat i intercanvi d’informació crítica sobre l’actual model energètic’. Precisament, al llarg de les darreres setmanes ha organitzat les ‘Jornades Canvi Climàtic i Crisi Energètica: solucions comunes’ per tal de fer la seva presentació en societat. Aquest esdeveniment ha estat fruit també de la tasca de la Xarxa de Recerca en Educació per a la Sostenibilitat i la col·laboració entre altres de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic o el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS). Després de dues sessions de debat, el passat 1 de desembre es van presentar públicament les principals conclusions, la jornada també va servir per presentar per primera vegada l’estudi Anàlisi del metabolisme energètic de l’economia catalana elaborat per l’economista i doctor en ciències ambientals Jesús Ramos.

 

Article publicat a Sostenible (12/12/2007)

Un nou Observatori
En els darrers anys han proliferat arreu els observatoris. Aquesta també va ser la fórmula que entitats que aborden la qüestió de l’energia des d’una òptica transformadora van escollir per tal d’unir esforços. Entre els promotors de l’Observatori de la Crisi Energètica i les Alternatives de Societat (OCEAS) hi ha Barnamil, Ecoconcern, Ecologistes en Acció, Enginyeria Sense Fronteres, el Grup de Científics i Tècnic per un Futur No Nuclear (GCTPFNN) i el Grup d’Energia de l’Infoespai.

D’altra banda, i després de la seva constitució, ha aconseguit el suport de desenes d’entitats en defensa del territori, de promoció del transport públic, de consum responsable i també de científics, tècnics i acadèmics com Pep Puig, Joan Subirats, Carles Ibáñez, Sergi Saladié, Joan Martínez Alier, Narcís Prat, Pedro Arrojo o Marcel Coderch entre molts altres.

L’objectiu d’OCEAS és avançar cap a un canvi sistèmic que permeti ‘reduir radicalment el consum energètic’ per assolir un model just i eficient. En aquest sentit aposten pel debat i per la generació d’informació fiable tant per a la societat com pels moviments socials de base. En aquesta línia s’han d’entendre les jornades Jornades Canvi Climàtic i Crisi Energètica: solucions comunes’ organitzades amb la Xarxa de Recerca en Educació per a la Sostenibilitat i la col·laboració de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic, la direcció general de Participació Ciutadana, 2GES (Grup de Geògrafs per a l’Ecologia Social), el CADS i CITIES.

L’estructura de les jornades s’ha dividit en dues sessions de treball (19 d’octubre i 16 de novembre) en les quals es van crear grups sectorials: crisi energètica i producció agrícola; política internacional, energia i canvi climàtic; canvi climàtic i aigua; i, finalment, crisi energètica. Així mateix, també es va discutir la manca de discurs mediàtic a l’entorn de la crisi energètica, fet que contrasta amb la saturació informativa sobre canvi climàtic. ‘No té sentit, ja que són cares d’una mateixa moneda’ afirma Aglaia Gómez, portaveu de l’Observatori.

En la segona jornada de caràcter divulgatiu, i davant d’un centenar de participants es van presentar les principals conclusions dels grups de treball (les publicarà el CADS) així com els principals resultats de l’Anàlisi del metabolisme energètic de l’economia catalana per part de l’economista i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB. Es tracta d’un treball encarregat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) i que alerta que amb tan sols 15 anys l’increment del consum d’energia primària al Principat ha estat d’un 60%. Així mateix augmenta la intensitat energètica -consum per a produir una unitat de ‘riquesa’- mentre que l’energia destinada al transport se situa al capdavant del creixement. En aquest sentit Ramos destaca que bona part d’aquest augment és causatespecialment per les mercaderies del sector de la construcció.

El sector domèstic també apreta no només per la pressió demogràfica sinó sobretot per la demanda de materials i energia molt lligada a allò que es considera ‘qualitat de vida’.

La dependència energètica continua sent un punt crític ja que se situa en el 90%. Ramos destaca que el 75% del petroli que consumim al Principat prové d’estats inestables políticament o amb règims no democràtics.

Amb aquest escenari es proposen com a accions prioritàries la moderació del consum, l’acostament entre centres de producció i focus de demanda i la millora del transport públic. Altrament, la promoció de les energies renovables ha de tenir com a condició la premissa de no externalitzar l’impacte ambiental, com podria succeir si importem agrocombustibles d’estats amb mercats alimentaris precaris.

Aglaia Gómez explica que possiblement organitzen unes jornades que abordin la qüestió des d’un punt de vista més pràctic, és a dir, ‘on les experiències del dia a dia siguin les protagonistes’. Tanmateix, en les properes setmanes les diverses entitats impulsores d’OCEAS hauran de definir les línies de treball per l’any que s’acosta.

Crisi energètica?
L’OCEAS es va crear entre altres motius per alertar d’una crisi energètica de present. Una crisi que malgrat la connexió directe amb el canvi climàtic, a diferència d’aquest fenomen no omple diaris i televisions. En aquest sentit només cal recórrer a fonts com les de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) que en el seu darrer informe de prospectiva amb horitzó 2030 afirma que ‘el futur energètic que estem creant és insostenible. Si continuem com fins ara, el subministrament energètic per satisfer les necessitats de l’economia mundial durant els propers vint-i-cinc anys serà molt vulnerable al fracàs a causa de la desinversió, la catàstrofe ambiental o les sobtades interrupcions del subministrament’.

És per tothom conegut la importància del petroli tant al nostre país com a nivell global i en aquest sentit es comença a parlar obertament de ‘crisi’. Malgrat que l’AIE tradicionalment ha mantingut un discurs basat en tranquil·litzar als consumidors per l’existència de reserves abundoses poc a poc ha variat el seu discurs. Cada vegada pren més força la idea que hi ha raons tant polítiques com financeres que poden provocar que certes reserves no es converteixin en producció.

És cert que un dels principals problemes és la mala qualitat de les dades (són sovint secret d’estat) però en el document fet públic per OCEAS es considera que ‘hi ha indicis que ens obliguen a repensar que el peak oil ja no es donarà a l’any 2030 com pensava l’AIE sinó fins i tot d’aquí a cinc anys’.

L’any 2000 el servei geològic dels Estats Units (USGS) va publicar una valoració de les reserves mundials de petroli. Els diversos poders fàctics se’n van fer molt ressò ja que s’augmentava respecte a anteriors estimacions fins a un trilió de barrils. Aquesta dada va permetre que l’AIE afirmés en el seu informe anual ‘que no calia esperar una crisi global del petroli’. Malgrat que ha esdevingut un document de referència, pràcticament una dècada després les estimacions no s’han complert ni de bon tros. En aquest sentit si l’USGS estimava que entre 1996 i 2030 les noves reserves descobertes equivaldrien a 939.000 milions de barrils, fins al moment només s’han materialitzat el 13% d’aquests presumptes jaciments.

La gran pregunta és si es podrà cobrir la demanda; una demanda que es comporta de forma molt inelàstica, és a dir, que a priori no respon a l’augment de preu (per exemple els catalans no hem disminuït la nostra mobilitat malgrat que el litre de combustible s’ha duplicat en pocs anys). En aquest sentit l’economista en cap de l’AIE afirma en l’informe d’enguany que diàriament ‘necessitem’ 37,5 milions de barrils però se n’esperen 25. Aquesta diferència de 12,5 serà una realitat en tant sols set anys.

I si acceptem aquestes previsions, la següent pregunta lògica és: estem a temps d’actuar, o sigui, d’adaptar-nos a aquesta situació? Segons un estudi encarregat pel Departament d’Energia dels EUA es considera que per avançar-se al peak oil -es produeixi ara o d’aquí a cent anys- es necessiten un mínim de vint anys. Per tant, és evident que si el zenit de l’or negre es produeix abans del 2027 -fet bastant probable- esclatarà una crisi en el subministrament de combustibles líquids per al transport; des d’OCEAS consideren també que no es podria descartar ‘en una economia globalitzada, una afectació a l’estabilitat del sistema econòmic global, i als costos de desplegament d’altres tecnologies energètiques’.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: