Opinió a La Fàbrica (II): Caos Territorial 2007

Article d’opinió per a la Fàbrica, pensat a l’andana de l’estació de Plaça Catalunya i parit en el trajecte entre Barcelona i Ripoll (publicat el 19/12/2007)

Dimarts 18 de desembre. Marxo de manera precipitada de la presentació de l’Anuari Territorial 2006 per arribar a temps a l’estació de Plaça Catalunya. Objectiu: prendre el darrer tren que puja a Ripoll. Situació: gent d’arreu que amb bona voluntat intenta esbrinar si la propera circulació per la via 2 els durà cap al Maresme, el Vallès Occidental o Osona. Lliçó: que tots els panells indicadors no funcionin ajuda a la cooperació entre ciutadans. Desenllaç: 35 minuts després arriba un tren que diu que ens durà a Ripoll, tant de bo. Aquesta fàbula telegràfica resumeix condensadament la pel·lícula de l’any: Caos Territorial 2007.

Un Nobel incòmode

L’altre dia rebia un missatge de text. “Tindràs més feina. Al Gore premi Nobel de la Pau”. En el primer moment no em va xocar especialment. Era la cirereta que li faltava al polític nord-americà en el seu brillant cicle “verd” i que el permet situar-se en una posició de privilegi per preparar la seva rentrée a la cursa per a la presidència dels EUA [hores després d’escriure en una llibreta aquestes notes, Al Gore ha descartat tornar a presentar-se, en tot cas, el futur diuen que no està escrit…].

Passats els dies hi he pensat. En primer lloc sobta que el premi sigui el Nobel de la Pau. Fent política ficció ens podríem imaginar que a més informació sobre la situació límit que ens espera els conflictes pels recursos, els moviments migratoris… s’aguditzaran. Tampoc no voldria que aquesta previsió d’oracle barat s’interpretés com una oda a la ignorància però diria que Gore ni ha “treballat per la fraternitat de les nacions, per a l’abolició dels exèrcits o per la promoció de congressos de pau” allò que afirmen els estatuts de la Fundació Nobel. Tanmateix, també és cert que la llista de Nobel tampoc no és pas un referent sobre allò que podem considerar “construir un món més just”. Vegi’s Kissinger, Roosvelt o Marshall entre altres.

Tombem la truita (I) Un anàlisi crític dels ‘altres’ mitjans

Penjo un article que complementava la informació dels vint-i-dos independentistes que fins al moment estan imputats per l’Audiència Nacional espanyola per l’anacrònic delicte d’ “Injúries a la Corona”. Aquest article publicat a L’Accent reflexiona sobre el paper d’un mitjà de comunicació en ressaltar una informació al meu parer ben insubstancial i a partir de la qual intenta desacreditar a una sèrie de persones.

Per a seguir l’actualitat:

Article sobre el cas a L’Accent 116 1 i 2

Suplement sobre el cas a L’Accent 115

Web de la campanya “No al rei”

Web d’Alerta Solidària

Les vegueries entre la necessitat i la imposició

Penjo un article que vaig escriure fa unes setmanes i que es va publicar a L’Accent 112 i al portal La Fàbrica. Aprofito per recomanar l’especial sobre ordenació territorial que està fent en Xavi en el seu bloc. En destaco una pregunta “L’organització territorial a Catalunya és una qüestió irresoluble?” i una resposta: “No ho resoldrem mai! Per les diverses lectures del territori i els seus canvis; per les diverses visions del funcionament de l’administració pública i per les diverses percepcions de la identitat i com s’ha de traslladar al territori”. La resposta és del professor de geografia de la UAB Enric Mendizábal.

La divisió territorial del Principat és una qüestió que continua sense resoldre’s gairebé trenta anys després de la recuperació de la Generalitat. Malgrat la importància de tirar endavant les vegueries, la manca de diàleg amb el territori, les rivalitats atàviques entre comarques i ciutats i, sobretot, la vista posada en la “calculadora electoral” han provocat ajornaments successius.

El nou estatut del 2006 preveu organitzar el territori del Principat en tres nivells: municipis, comarques i vegueries. Aquesta darrera divisió, a banda de suposar deixar enrere la divisió en províncies imposada el 1833, ha de permetre tres qüestions: l’organització dels serveis públics, la planificació territorial i la constitució d’una institució supramunicipal de cooperació local.

Més enllà de l’origen històric del terme (veure L’Apunt) la primera proposta moderna de vegueries data de l’època republicana que dividia el Principat en nou regions (veure infografia). Segurament la qüestió que més sobta és que el Tarragonès i l’Alt Camp formessin part de la vegueria penedesenca, mentre que Reus era capital d’una regió que agrupava Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i la Ribera d’Ebre. D’altra banda, Vic era capital d’una vegueria que unia les comarques del tren transpirinenc: Osona, el Ripollès i la Cerdanya.

 

Ètica periodística

He engegat el bloc bàsicament per publicar els meus articles sobre territori i medi ambient, però bé, també em vull permetre la llicència de tant en tant de reflexionar en veu alta d’altres qüestions o, com és aquest cas, de reproduir algun text que considero important. Es tracta del text de la meva “mestra” en periodisme i reflecteix com uns mitjans de comunicació poden posar-se una vena als ulls per no explicar una realitat ben clara com és la celebració d’una manifestació convocada per uns col·lectius determinats. El títol no podia ser més encertat “el mèrit de no veure 5.000 persones manifestant-se” i està publicat a la Fàbrica, espai de producció i reproducció d’idees dels Països Catalans. Tant de bo, algun mitjà accedeixi a publicar-ho o en tot cas, argumenti el(s) motiu(s) de tal manipulació. Somniar és gratis… Bé, per informar-nos del què va passar ahir a la tarda a Barcelona, hom sempre pot recórrer a un diari estranger… ja és fort!