Giro a Sicília (IX): Cràters i neu

Després de rodejar una bona estona l’Etna i apropar-nos-hi cada vegada més, vam arribar a Nicolosi. Aquest poble d’uns 6.800 habitants ens va acollir dues nits. És una de les principals portes per accedir al Parc Natural: a la neu i als cràters….

El cel estava ennuvolat, acostumats a les pluges que ens acompanyaven des del primer dia no ens van espantar. Vam agafar la carretera de 21 quilòmetres de llarg que passa pel mig d’antigues i modernes colades de lava fins arribar al refugi Sapienza, a 1900 metres d’alçada i totalment destruït (i reconstruït) en l’erupció de 2002.

Un cop al refugi, la boira ens va envair i les volves de neu es van fer més constants. Vam aparcar el cotxe, ens vam calçar les botes i ens vam dirigir cap a la biglieteria per comprar un parell de bitllets i pujar Etna amunt. Ens van informar que totes les instal·lacions estaven tancades pel mal temps… així que vam girar cua, vam entrar de nou al cotxe i baixar per la carretera que du a Zafferana Etna, amb la tristesa de no haver pujat una mica més. Tanmateix, vam aprofitar per visitar alguns dels pobles que viuen a la falda de l’Etna i acostar-nos-hi per una altra banda. La nevada va augmentar d’intensitat i vam decidir baixar a la plana. ‘Si el temps ho permet, ja ho farem demà matí’ pensem.

El matí següent ens desperta, fem les bosses, esmorzem, carreguem el cotxe, ens acomiadem de Nicolosi i lafamília que ens ha acollit i ens ha omplert de regals, i tornem a refer els 21 quilòmetres del dia abans. Sapienza ens espera. De moment el cel serè, algun núvol que s’apropa. Ens informen que només podem pujar fins a 2.500 metres d’alçada; bé, el punt més alt en té 3.323! Paguem i ens enfilem al tot terreny -un minibús de 20 places- que ens ha de pujar. El conductor ens ofereix seure davant, al seu costat. Diem que sí, sense ni pensar-nos-ho. D’aquesta manera, visió total. Al cap d’uns minuts el cotxe s’acaba d’omplir: un grup de jubilats francesos.

Comença la pujada! Magnífic tot plegat, la vista, la sensació, però sobretot el que més ens impressiona és la màquina que ens enfila. Suposo que la neu que recobreix l’Etna ens fa oblidar que anem per sobre la lava. El paisatge és pelat i tot blanc. De tant en tant, veiem trossos que fumegen, fumeroles petites que s’enlairen. Tornem a tocar de peus a terra i recordem on sóc. I és que des de 2002 -any on es va donar un canvi en el cicle d’activitat volcànica- les erupcions són constants.

Ens toca baixar. Fem a peu un trosset més. Ens volem apropar a una zona que fumeja, però no hi arribem. La boira apareix. No es veu gaire cosa… Amb pocs minuts passem d’una gran panoràmica a una visibilitat mínima així que retornem al punt on ens ha deixat la bella machina. N’esperem una altra per poder baixar. L’autobús patina lleument -es posa a nevar en intensitat- i el conductor riu: ‘lluitem contra la natura’ ens diu. Ens acomiadem de l’Etna, un comiat parcial, ja que la seva figura imponent ens acompanyarà des de la llunyania encara uns quants dies. Ens acomiadem d’una muntanya salvatge, imprevisible, que fa uns anys era el temor dels seus veïns, i que ara ha esdevingut la seva principal font d’ingressos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: