Opinió a Llibertat.cat (II) Potser ens ho haurem de fer mirar

El títol és volgudament provocatiu. Una provocació però més adreçada a la reflexió que no pas el debat. Enllaçant amb l’article anterior (veure aquí) continuo la reflexió sobre el canvi de model energètic en un context de crisi a curt termini.

De ben segur que ‘ens ho hem de fer mirar’ en moltes coses però avui em centraré amb l’energia eòlica i amb les crítiques ferotges que rep qualsevol projecte per part dels moviments populars. Quin és el principal problema dels molins? El seu impacte paisatgístic. I estic segur que aquesta és la resposta que donaria el 90% de la població de municipis on es projecten parcs eòlics. Segur, que al cap d’una estona, alguns dels ‘enquestats’ ens donaria altres raons. Però accepteu-me la premissa que el rebuig se centra en aspectes estètics, visuals i al capdavall subjectius.

En canvi, no ens molesta l’electricitat d’origen nuclear -es produeix en localitzacions molt determinades- ni la gasolina que utilitzen els cotxes o el petrogàs de la calefacció ja que provenen de molt lluny. La diferència per tant és la (in)-visibilitat dels sistemes de producció/extracció de l’energia.

Alguns m’argumentaran que el problema és que els parcs eòlics els construeixen empreses transnacionals sense escrúpols. Tota la raó. Però tenen l’exclusiva ja que ni els poders públics ni la societat hem apostat pel cooperativisme energètic com a forma de construir una societat no només més sostenible sinó especialment més democràtica i autònoma. A altres països ha passat i als Països Catalans en tenim algun exemple com el sostre solar al mercat del Carmel.

L’estudi Catalunya Solar** -que dibuixa l’escenari per aconseguir que l’electricitat* del Principat sigui 100% renovable- calcula que caldria instal·lar 3267 molins de vent d’última generació. Amb tots aquests aerogeneradors -que ocuparien 400 km2, és a dir, l’1,5% de la superfície del Principat- s’obtindria el 60% de l’electricitat. La resta s’assoliria a partir de la biomassa -forestal i de residus de la indústria de la fusta i agroalimentària- i de la fotovoltaica. Es tracta sens dubte de xifres de gran magnitud.

La pregunta lògica seria, i perquè no aconseguim reduir la demanda i d’aquesta manera no cal construir tants molins (o plaques solar). El ‘problema’ rau en que aquest escenari parteix de la hipòtesi que el 2050 la demanda elèctrica serà la meitat que el 2003. Per tant es tracta d’una visió absolutament transformadora del model productiu i social.

Amb aquests números a la mà, crec que es pot entendre el sentit del títol. És necessari que ‘ens ho fem mirar’ ja que segurament haurem d’acceptar certes ‘hipoteques visuals’ per tal de tenir un model energètic amb una mínima possibilitat de ser sostenible a mig i llarg termini. Un altre tema -que requeria un article sencer com a mínim- és com incorporar sistemes de compensació per evitar que els territoris rurals ens sentim tan sols com a prestadors de serveis a les àrees metropolitanes. O dit d’una altra manera, definir en què consisteix ‘l’equilibri territorial’ a banda de construir autovies.

* Per tant no s’inclou ni l’energia calorífica ni els combustibles líquids per al transport.

** Per veure un resum de l’estudi i informació complementària es pot consultar aquest article.

Una resposta

  1. T´he adherit a Blocs al Prepirineu (http://blocsprepirineu.blogspot.com) . Agrairia si m´enllacessis i si coneixessis d´altres de la teva comarca me´ls fessis present.

    Salutacions cordials.

    Moisès Rial
    http://www.llibertats.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: