De Cerdà als Jocs Olímpics, un segle i mig d’aportacions catalanes a l’urbanisme

Títol: Aportacions catalanes en el camp de la urbanística i de l’ordenació del territori, des de Cerdà als nostres dies.

Autor: Ricard Pié (editor).
Editorial: Societat Catalana d’Ordenació Territorial (SCOT), Institut d’Estudis Catalans
Any de publicació: 2008
Pàgines: 405

Massa sovint les paraules se les emporta el vent i, plasmar en un llibre un seminari sempre és interessant. Més si es tracta d’un balanç de les aportacions catalanes a l’urbanisme i a l’ordenació territori que constitueix un autèntic llibre de capçalera -o si més no, com una bona introducció- per a totes aquelles persones interessades en aquesta matèria.

D’aquesta manera, deu anys després de la realització d’un seminari emmarcat en la revisió de les aportacions d’un segle de filosofia i ciències socials per part de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la Societat Catalana d’Ordenació Territorial (SCOT) publica Aportacions catalanes en el camp de la urbanística i de l’ordenació del territori, des de Cerdà als nostres dies. El propòsit és, segons l’arquitecte Ricard Pié, editor de l’obra, “estudiar deu episodis per fer un balanç crític sobre el desenvolupament urbanístic català al llarg d’un segle i mig, passant aquestes experiències pel sedàs de la història de la disciplina i per una avaluació crítica en relació a les innovacions i influències per han pogut tenir en la renovació del pensament urbanístic posterior”. Una història que s’inicia a partir del Pla Cerdà i que es tanca amb la construcció de la “ciutat qualitativa” en motiu dels Jocs Olímpics del 1992.

Ressenya publicada a Sostenible [30.06.08]

Punt d’inici: Eixample de Cerdà i reaccions “revolucionàries”
La racionalitat d’un projecte, la seva capacitat d’adaptació al pla de Barcelona i la proposta de reparcel·lació com a mètode de gestió que ha esdevingut pedra angular de la legislació urbanística espanyola. Aquests són els tres elements que l’arquitecte Manuel de Solà-Morales més destaca del Pla Cerdà; el projecte de ciutat de nova planta a l’Europa de tombant de segle “més perfecte”. Així mateix, Solà-Morales entén que la gran aportació no va ser la proposta -tot i que no en dubta del seu valor- sinó l’obra, és a dir, la seva aplicació. En aquest sentit, entén que la reflexió teòrica que va aportar -tant a través de llibres com amb articles de premsa- eren arguments per convèncer que la implementació del seu pla seria exitosa.

El llibre pren com a arrencada de les aportacions catalanes a l’urbanisme l’aprovació i implementació del Pla Cerdà per tal de construir la Barcelona de “fora muralles” tant per la seva importància en la configuració urbana de la capital de Catalunya com per l’exemple que va suposar per a altres ciutats d’arreu del món. Tanmateix, com que “no ha ciutat sense serveis” tal i com assenyala l’enginyer -i primer conseller de Medi Ambient de la Generalitat- Albert Vilalta, un altre dels casos ressenyats és el Projecte de sanejament per a la Ciutat Comtal de Pere Garcia-Faria (1891). “Mentre Cerdà en va planificar la ciutat en tota la seva extensió Garcia-Faria en va detallar la construcció” afirma Vilalta.

Per solucionar les mancances de serveis i la insalubritat de la ciutat, Garcia-Faria va estudiar amb precisió i detall la situació de partida amb estadístiques -de mortalitat, densitat de població…- carrer per carrer. D’aquesta manera, es plantejà un projecte “avançat 100 anys al seu temps”, on no només es contempla la recollida de les aigües residuals sinó que es proposa la reutilització d’aigües per regar 5.000 ha d’horta al delta del Llobregat o un sistema de reciclatge d’escombraries integrat. Lamentablement, no tot allò que va proposar Garcia-Faria es va dur a la pràctica.

Qualsevol proposta té la seva resposta. L’uniformisme del pla Cerdà és combatut per modernistes i noucentistes que volen una jerarquització formal i social per “trencar la uniformitat aclaparadora d’aqueixos quadrats de falansteri comunista” tal i com afirma Puig i Cadafalch. Oriol Bohigas mostra en el seu capítol exemples d’aquesta reacció, tant les que proposen reformar la ciutat com les que prefereixen allunyar-s’hi.

En el primer àmbit destaca el traçat diagonal de l’actual avinguda Gaudí en motiu de la construcció de l’Hospital de Sant Pau o el Pla Jausselly (1905) i el posterior Pla d’enllaços (1917). Mentre que en el segon cal situar les figures de Cebrià de Montoliu i Rubió Tudurí amb les propostes de Ciutat Jardí, “un dels grans fracassos de l’urbanisme” afirma contundent Bohigas “ja que intentaven l’impossible, desurbanitzar per superar els problemes de l’urbanització”.

Respecte als intents urbans de trencar amb la trama quadriculada, Bohigas ho considera “revolucionari” malgrat que en el seu moment es titllaven de “reaccionaris” ja que es vinculaven als propòsits burgesos de visualitzar les diferències socials entre classes i que l’Eixample intentava limitar. En aquest sentit es pot seguir (implícitament) al llarg del llibre la paradoxa sobre què és (o era) revolucionari o reaccionari, dicotomia que sorgeix més tard amb el Pla Macià i la influència de Le Corbusier en el grup d’arquitectes del GATPAC, la protecció del medi ambient o la conservació del patrimoni arquitectònic.

Post guerra civil
Els debats i projectes urbanístics bullen a Catalunya fins a l’esclat de la Guerra Civil i l’obra ho recull amb capítols dedicats a la divisió territorial o al Pla d’infraestructures de la Generalitat Republicana així com a la Ciutat de Repòs del GATPAC. Tanmateix la Guerra, la repressió i exili ho esborra tot.

Posteriorment, la praxis es basa en el creixement desordenat i en l’especulació. Tot i així, ja en la dècada dels 50 hi ha els primers intents d’ordenar la naixent àrea metropolitana de Barcelona amb elements com el Pla d’ordenació comarcal de 1953. Ara bé, no és fins al 1976 amb l’aprovació del Pla General Metropolità (PGM) -redactat per “tecnòcrates progressistes” segons l’arquitecte Juli Esteban– que s’aconsegueix cristal·litzar-ho amb un element normatiu vigent encara avui. És en aquesta mateixa època “en un context de gran efervescència política i de grans debat en tot allò que avui s’anomenaria ordenació del territori” en el qual apareixen elements claus com el Natura, ús o abús. Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, un document redactat per un equip de “naturalistes” encapçalat per Ramon Folch. El llibre hi dedica un capítol de gran interès -no només per explicar-ne el contingut sinó també la seva gènesi i el balanç vint any després- redactat pel biòleg Josep Maria Camarasa, un altre dels “culpables” que el Llibre blanc aparegués per Sant Jordi del 1976.

Finalment, el llibre es tanca amb la Barcelona Olímpica com a exemple de construcció de la ciutat qualitativa i exemple “de l’actuació dels ajuntaments democràtics” que aporten, segons Ricard Pié, dos elements nous: la recuperació de l’espai públic com a articulador de la ciutat i l’amor propi com a factor de cohesió social i base per a la reconstrucció urbana. Així mateix, obre el debat sobre la ciutat “celebradora” i l’ús dels grans esdeveniments per situar Barcelona en el mapa global. Un debat que ha continuat ben viu al llarg de la darrera dècada i, especialment, a partir de la celebració del Fòrum 2004 i les seves repercussions urbanístiques. Un element que, de ben segur, podria formar d’una segona part d’aquesta obra de la Societat Catalana d’Ordenació Territorial. L’estarem esperant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: