‘Cal que s’entengui el medi rural com a quelcom més que un espai per anar-hi el cap de setmana’

Entrevista a Josep Maria Besora, pagès i impulsor del col·lectiu de reflexió rural Saó:

“Cal que s’entengui el medi rural com a quelcom més que un espai per anar-hi el cap de setmana”

Josep Maria Besora va formar part durant 18 anys de l’executiva d’Unió de Pagesos com a responsable de Comunicació i Organització. Posteriorment va acceptar l’encàrrec del Departament d’Agricultura dirigir el I Congrés del Món Rural (2005-2006). En finalitzar-lo, va ocupar dins del Departament el càrrec de director general de Desenvolupament Rural fins a l’estiu de 2007.

Actualment es dedica a la seva explotació de vedells i cereals a Torà (la Segarra) i és un dels impulsors del col·lectiu de reflexió rural Saó juntament amb altres experts en l’àmbit agrari i ambiental com Martí Boada, Josep Puigpelat, Jordi Sargatal, Albert Massot i Lourdes Viladomiu entre altres.

Entrevista publicada a Sostenible [19/04/08]

Què és i quins són els objectius de Saó?
Saó és un grup d’opinió a l’entorn del món rural que reuneix persones referencials del sector tant des de la vessant més agrària com l’ambiental. Cal remarcar que dins del grup la gent que procedeix del món ambiental és socialment coneguda; en canvi, els que venim de l’altra vessant no. No deixa de ser significatiu! La societat està molt mentalitzada en la sostenibilitat -i és positiu!- però gens en la importància de l’agricultura en el territori. Els nostres “profetes” no els coneix ningú… I segurament Saó ha d’aconseguir complementar aquestes dues visions i que s’enriqueixin mútuament.

Què preteneu ser, un grup d’opinió, un lobby d’influència política i tècnica, un espai per organitzar seminaris?
[riu] Segurament tot el que has dit entra en els objectius d’allò que vol ser Saó. Tanmateix cal tenir en compte que som un grup incipient encara i sense cap infraestructura que, de moment, permeti anar gaire més enllà que generar opinió. La nostra tasca es pot traduir amb articles, amb documents i amb la voluntat d’influir a les administracions.

En la declaració fundacional afirmeu que “Catalunya i els catalans han de tenir una visió integral i integrada del territori”. Què vol dir?
A l’administració hi ha tres parcel·les amb una gran transcendència territorial: Agricultura, Medi Ambient i Política Territorial. El gran problema és que els tres fan el seu camí i no hi ha vasos comunicants. Malgrat que és una qüestió que afecta a l’administració en general en aquest cas és especialment sagnant… i pràcticament no se’n parla.
En canvi nosaltres demanem una visió molt transversal no només per aquests tres departaments sinó per tots els altres. Qualsevol àrea de govern ha d’incorporar la visió de territori per evitar cometre molts errors.

A comarques la percepció és que la gent comença a tornar… i fins a tot a iniciar noves explotacions agroramaderes. És cert?
Sí, aquest fenomen està passant a molts pobles de Catalunya. Hi ha una certa recuperació molt lligada a les comunicacions que permeten a molts professionals instal·lar-se a comarques i treballar amb l’ajuda de les noves tecnologies. També per altra banda hi ha elements de l’economia que s’han desplaçat al territori. D’aquesta manera es creen certes xarxes de petites empreses en aquestes comarques.
Tanmateix, a nivell agrari continua sent complicat. Molts joves deixen les explotacions familiars per dos factors: la duresa del treball així com per una qüestió de valoració social de la tasca del pagès. Des de Saó creiem que cal treballar per millorar-ho.

Aquest desprestigi és major al medi rural que l’urbà?
Segurament. Mentre al medi urbà es té una visió del pagès romàntica i idíl·lica, a comarques es té molt més present que és una feina dura i relativament poc rendible. Però més enllà de la qüestió econòmica -perquè els pagesos que plantegen bé la seva explotació es guanyen bé la vida- considero clau prestigiar el nostre ofici.

‘La gent entra al supermercat i té de tot, però no li preocupa si aquell producte ve de la granja del poble del costat o de la Xina’ I el prestigi com es guanya?
Això és complicat. Cal divulgar el valor de l’agricultura. En una societat tan urbana cal que s’entengui el medi rural com a quelcom més que un espai per anar-hi el cap de setmana a pujar una muntanya i fer un bon àpat.
És evident que tot plegat és un procés lent però segurament hem de començar per l’alimentació; tothom menja cada dia però ningú ho lliga amb l’agricultura i el territori. La gent entra al supermercat i té de tot, però no li preocupa si aquell producte ve de la granja del poble del costat o de la Xina. I no és només la procedència i el transport, sinó com ha estat el procés productiu, qui ho ha fet… És allò de l’exemple típic del nen que es pensa que la llet ve del tetra-brick i no pas de la vaca. I el més preocupant és que ara això ja no succeeix només a les grans ciutats sinó fins i tot a municipis on el sector primari és actiu i important. Ara bé, estic convençut que amb l’actual situació de crisi alimentària és una bona oportunitat per redreçar la situació.

Perquè?
Sempre hem cregut que els aliments podien venir de qualsevol part i això no és cert. A mesura que es reforcen més els processos globals -tant els comercials com els culturals- els elements locals prendran major importància. L’alimentació és un element essencial… i allò que diu en Sala Martín sobre que ja ens criaran les vaques els africans és fals. Entre altres, perquè estem parlant de països on el seu problema no és l’exportació sinó l’autoconsum. Crec que s’ha d’internalitzar un altre discurs, per exemple, que la relació de qualitat d’un producte sempre serà inversament proporcional a la distància entre producció i consum. Això no vol dir tancar fronteres, però sobretot donem valor als nostres productes perquè dinamitzem la nostra economia i és una forma de mantenir el territori gestionat i actiu.

Hi ha beneficiaris d’aquesta crisi?
Sí. A les transnacionals del sector els interessa dues qüestions: la primera és que hi hagi carestia per tal que els preus siguin elevats; la segona que la producció es deslocalitzi tant lluny com sigui possible dels mercats consumidors per tal de poder controlar-ne els fluxos.

Vostè es referia a un conegut economista neoliberal. Tant per aquests sectors com per visions més ambientalistes s’ha vist en la Política Agrària Comuna (PAC) un “gran dimoni”. Des del territori com es percep?
Jo personalment no sóc tan crític amb la PAC. Cal tenir en compte dues qüestions. La primera és que les crítiques vénen de sectors totalment contraposats i possiblement la realitat queda més a mig camí. Per altra banda, la PAC al llarg de quatre dècades ha fet allò que els estats europeus li hem demanat. Ara bé, sempre ens ha deixat insatisfets ja que al final qualsevol política acaba tenint les seves contrapartides.
Als anys 60 es reclamava de la PAC que alimentés a una població afamada en un context de postguerra. Es tractava d’una política productivista que va ser un èxit. Tanmateix, en vint anys l’escassetat es va convertir en excedents que s’havien de col·locar a algun lloc. Com que es tractava d’una producció cara aconseguir vendre-ho als mercats mundials es va convertir en una gran despesa per a les arques comunitàries.
En aquest moment es va canviar la visió cap a una major sostenibilitat -no només ambiental sinó d’ajust de la producció a la demanda interna-. Això es plasma en la reforma de l’any 1992 i la política torna a ser exitosa ja que en 15 anys els excedents han desaparegut. De fet actualment la demanda ha superat l’oferta.

Cada vegada més la PAC integra elements com la protecció del paisatge, les mesures agroambientals… Això es podrà casar amb la urgència productivista del moment?
Bé, s’hi haurà de casar per força. I es pot fer. Una altra cosa és si la PAC podrà aconseguir-ho. I és que el gran problema de les polítiques agràries europees és la incapacitat de respondre amb rapidesa als canvis en les conjuntures del sector. El propi funcionament ingovernable de la Unió Europea provoca que la PAC no canviï la seva orientació fins al cap de quatre o cinc anys. Ara caldria una adequació al nou context però quan s’assoleixi potser la situació ja haurà canviat radicalment.

En aquest context sembla necessari incrementar la producció. Però com i a on?
Cal planificar-ho. Un exemple paradigmàtic és el del sector porcí. Cal evitar que creixi? Depèn. A la comarca d’Osona ni un porc més però en altres comarques perquè no? Els purins són un greu problema ja que la seva distribució és molt poc equitativa. Però les unitats fertilitzants de tots els purins del Principat només cobreixen el 50% de les necessitats del país. La realitat és que tenim aqüífers contaminats per no distribuir correctament les dejeccions ramaderes al mateix temps que importem o produïm adobs químics.

‘Cal transformar regs del segle XIX en regs del segle XXI’ Aquests dies és obligat parlar de l’aigua i la seva relació amb l’agricultura. Projectes com el Segarra – Garrigues són més propis d’una lògica decimonònica de l’aigua i el territori?
Ara ja no ens podem plantejar els projectes de regadiu com es feia el segle XIX. Però cal tenir en compte que, amb un plantejament adaptat al segle XXI, els regs són imprescindibles. No només des d’un punt de vista agronòmic sinó per la funció social que desenvolupa, en l’estructuració econòmica del territori. Aquest serà el cas de la zona regada pel Segarra – Garrigues. I es tracta d’un projecte adaptat a la concepció actual de l’aigua i que per tant, no tindrà res a veure amb infraestructures obsoletes com el canal d’Urgell. Cal tenir en compte que gastarà per unitat de superfície un terç d’aigua respecte aquest altre canal i produirà més. Segurament l’únic punt feble és la conservació de les zones estepàries però entenc que al final la solució de consens serà favorable.

Per tant cal fer alguna cosa amb aquest tipus de regadius obsolets…
Evidentment, cal transformar regs del segle XIX en regs del segle XXI. Es tracta de canviar la xarxa de distribució així com passar de sistemes d’inundació a aspersió o gota – gota. I tota la part externa a la finca s’haurà de finançar amb diners públics, en cas contrari, arruïnarem les explotacions.

Des de sindicats com Unió de Pagesos es demana un Pacte Nacional per a l’Aigua. Hi esteu d’acord? En què consisteix?
Aquesta proposta la va formular UP i el Congrés del Món Rural la va assumir. Per tant, me’n sento partícip. Tirar-la endavant és difícil i més en un context de sequera, en el qual la negociació és complicada. Tot i això, una vegada superat l’episodi caldrà parlar-ne. L’aigua és limitada i per tant cal aprofitar-la al màxim -no només a nivell agrícola sinó en tots els altres sectors-; per altra banda cal fer una priorització clara i automàtica -l’aigua de boca sempre serà prioritària- però amb unes compensacions pel sector agrícola quan es quedi sense regar.

Aquests dies les comunitats de regants han estat a l’agenda mediàtica. És correcte l’equació comunitats igual a pagesos?
No és una relació tant clara. Però són unes institucions que no cal obviar ja que estan reconegudes com a interlocutors per llei. Una altra cosa és que algú tingués la valentia de clavar un cop de puny a la taula per tal d’obrir el meló de la seva reforma. Segurament, no només cal modernitzar regs sinó també comunitats de regants.

Vostè és de la Catalunya Central per tant haurà vist les avionetes antipluja…
Jo sóc un descregut! [riu] La qüestió és que hi ha molta gent que té el convenciment que s’està manipulant la climatologia. Amb la gent del meu país cada dia ho discutim, però com que és una qüestió de fet no es pot raonar.
Malgrat que la tecnologia hagi avançat en cap cas s’ha arribat a aquest nivell. A mi em costa molt de creure que hi hagi avions que intentin desfer les tempestes tirant iodur de plata…

Però de iodur de plata se n’ha utilitzat des de fa temps per part dels mateixos pagesos oi?
Sí, fins fa pocs anys hi havia uns cremadors a la zona de reg per tal de desfer les bromes i transformar la pedra amb pluja. Per tant, si funcionés, justament hauria de ploure més, no menys! I en aquesta línia es van fer experiments al desert d’Arizona… no sé si amb gaire èxit. El tema dels cremadors es va abandonar no només perquè no funcionaven sinó perquè tenia un impacte ambiental molt important. Segurament la “psicosi” actual només s’explica perquè la sequera ha avançat cap a comarques que tradicionalment no han patit greus sequeres com el Solsonès.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: