Opinió a Llibertat.cat (III): ‘Incompatibilitats’

Recupero un teletip de l’Agència espanyola EFE del passat 14 d’abril “El director tècnic de Red Eléctrica Española, Agustí Maure, serà nomenat el proper dimarts director general d’Energia i Mines de la Generalitat en substitució de Josep Isern. (…) Isern ocupava el càrrec des del mes de gener de l’any 2004, a on va arribar procedent de l’empresa Gas Natural. Per la seva banda, Maure tindrà com a responsabilitat la línia d’alta tensió entre Espanya i França, que passa per Girona i tanta polèmica ha aixecat”.

 Aquesta informació l’hagués hagut de llegir abans d’escoltar Maure en una conferència (per qüestions de feina, veure article aquí). Sempre és interessant escoltar els responsables polítics de segona línia (o tècnics de primera) en àmbits més o menys professionals ja que ens anticipen o ens permeten entendre els posteriors moviments dels polítics. Maure va deixar anar algunes perles. Com que el “veinte, veinte, veinte” -en referència a l’objectiu de la Unió Europea d’assolir per al 2020 el 20% de l’energia renovable i la reducció del 20% de gasos d’efecte hivernacle- li feia molta gràcia. O que ell confiava molt amb la “reacció” de la societat, ja que tard o d’hora, sempre hem pogut superar les dificultats. En aquest sentit, el director general d’Energia va comparar el “problema de l’energia” amb el forat de la capa d’ozó. Si em permeteu el paral·lelisme és talment com comparar uns corcs en el marc d’una finestra amb l’aluminosi. Ja que mentre la reducció de la concentració d’ozó troposfèric -allò que de manera popular es denomina forat, tot i que com a tal no existeix- va ser causat per una sèrie de productes i uns usos molt concrets (i finalment, fàcilment substituïbles); la qüestió de l’energia és un dels fonaments del sistema social i productiu. Per tant, qualsevol solució sostenible a llarg termini serà estructural o no serà.

En tot cas, el què em va deixar més parat va ser els tres escenaris que Maure i, per tant, la direcció general d’Energia, plantegen a curt (2015), mitjà (2030) i llarg (2050) termini. A curt, com a “responsabilitat de govern” subministrar tota la demanda encara que sigui “a partir de mètodes ineficients”. “Comencem bé” -vaig pensar- tot i que en benefici del dubte vaig visualitzar les cassoles a la ciutat de Barcelona en motiu de la gran apagada. “La gent vol llum i un govern que digués que no la garantirà tindria els dies comptats” -em vaig dir a mi mateix-. Tanmateix, els cicles electorals no arriben ni al 2030 ni al 2050 i per tant, allò que plantegés seria prou significatiu, en tant que definició de model energètic (i de país) més enllà de fets conjunturals.

Doncs bé, Maure va dibuixar allò que s’anomena l’escenari BAU -Bussiness as Usual- (veure presentació i article) i que, a la pràctica, suposa continuar la carrera sense fi del creixement. Pel 2030, desenvolupament d’un programa molt ambició de nuclears -substitució de l’actual generació i construcció d’una desena de suplementàries- i cremar de manera massiva carbó. Sí, carbó! Aquell combustible que vam abandonar a finals del segle passat per ineficient i contaminant. Això sí, s’intentarà emmagatzemar les emissions de diòxid de carboni en magatzems subterranis per intentar que almenys, la calor no ens socarri a tot plegats. I finalment, la cireta del pastís. Per l’any 2050… fusió! Allò que molts anomenen irònicament l’energia miracle o la “d’aquí a 50 anys” cantarella que ja se sent des de la II Guerra mundial.

Torno a casa aclaparat. Ni canvi de model, ni nova cultura de l’energia ni res… Per contrastar tot plegat, em connecto al web de la patronal elèctrica i la primera notícia és la presentació de l’estudi Prospectiva de la energía eléctrica de 2030, que coincideix fil per randa amb les paraules de Maure, és a dir, una transició energètica basada en les “nuclears i el carbó sostenible”. Per cert, no teníem una Llei d’incompatibilitats?