[SEMINARI LLEI D’ESPAIS AGRARIS] Experiències de gestió del territori a partir dels espais

Sovint quan es parla de gestió del territori es recorda que s’ha oblidat la matriu i que la protecció s’ha centrat en els espais singulars, bàsicament forestals i de muntanya. Aquesta matriu, és a dir, allò que omple l’espai territorial és essencialment agrari, i, el seu manteniment en permet la seva estructuració. La manca d’un marc normatiu propi aconsella conèixer experiències d’altres països o avaluar aquelles que s’han desenvolupat des de les administracions locals i supralocals dels Països Catalans.

Per una altra banda, en la clausura del Seminari (més informació aquí) Joan Caball, coordinador nacional d’Unió de Pagesos, va llegir les bases per una Llei d’espais agraris. A continuació, el conseller d’Agricultura Joaquim Llena va afirmar que malgrat compartir el diagnòstic realitzat a Girona, era molt escèptic respecte a la necessitat d’aprovar-la.

Article publicat a Sostenible (25/01/08)


Referents al món francòfon
L’Estat francès ha estat tradicionalment un referent en la gestió territorial i, especialment, en les polítiques respecte a les activitats primàries. En destaquen eines com el dret de tempteig per tal que l’administració -especialment municipal- pugui adquirir un terreny agrari pel mateix preu pel qual un promotor privat vol comprar-lo per urbanitzar. Aquest fet permet per una banda estabilitzar el mercat immobiliari -els preus són molt menors que a la vessant sud del Pirineus-, mantenir l’agricultura i el paisatge i disposar de bancs de terres per arrendar-los a aquelles explotacions que necessitin ampliar la seva superfície.

De fet, un dels objectius de la política territorial és la preservació dels espais agrícoles i naturals periurbans no només com a element de sostenibilitat per a les àrees metropolitanes o aglomeracions sinó com a font d’aliments.

En aquest sentit en la Loi de solidarité et au reunovellements urbains (SRU) de 2001 es defineixen dos instruments per determinar de manera vinculant l’ús del sòl: els Esquemes de coherència territorial (SCOT) a una escala equivalent a les nostres comarques -fixa les qualificacions del sòl per uns 15 ¿ 20 anys- i els Plans locals d’urbanisme (PLU) que a nivell municipal detalla i desenvolupa l’SCOT i evita que cada ajuntament tiri endavant polítiques territorials unilaterals.

Al Quebec, un altre país francòfon, la definició d’espais agraris a preservar pren dimensió nacional. I és que la Loi de protection des espaces agricoles de 1979 dibuixa sobre el mapa els sòls que pel seu valor productiu cal salvaguardar. És a partir d’aquest document d’on deriven de manera vinculant la resta de plans i programes urbanístics i territorials.

En el Seminari també s’han mostrat exemples de gestió dels espais agraris d’altres nacions de l’Estat espanyol. En el cas del País Basc, el govern de Gasteiz impulsa un Pla sectorial agroforestal, eina que deriva de la Llei d’ordenació territorial (LOT). De fet, es tracta d’aplicar el model que teòricament es va dotar Catalunya però que no s’ha desenvolupat. La principal diferència és que es tracta d’un document que abasta no només els espais agraris sinó també les forests ja que molt sovint les explotacions són mixtes i, per tant, podrà ser més efectiu. De moment però, el Pla encara no s’ha aprovat per la complexitat competencial entre el govern autonòmic i les diputacions forals.

En el cas de Galícia la pèrdua de superfície agrària útil també ha estat molt important i aquest és un dels fets -juntament amb altres de caràcter polític- de la proliferació de grans incendis. A l’abandonament de les petites explotacions per l’èxode rural s’hi suma la negativa a vendre (o a arrendar) les terres. Per Xosé Carballido, director general de la Conselleria de Medi Rural de la Xunta la principal causa és el substrat cultural de la població de les comarques rurals. I és que la propietat és un fenomen molt modern -tradicionalment la terra ha estat ens mans de la noblesa- i aquest fet provoca que es percebi com un patrimoni a conservar en cas que el món industrial entri en crisi. D’aquesta manera a la pràctica, les explotacions que volen ser rendibles no es poden ampliar mentre una gran superfície de la Galícia rural queda sense ús.

Per tal de revertir aquesta situació el nou govern bipartit gallec format pel PSG-PSOE i el BNG) va impulsar la Llei 7/2007 de Conservació de la Superfície Agrària Útil i del Banc de Terres de Galiza. Es pretén aconseguir un accés fàcil i segur a les terres abandonades a partir d’un arrendament en el qual l’administració actua com a mitjancer i avalador. D’aquesta manera s’assoleixen els objectius de la Llei que són recuperar la superfície agrària, ampliar la base territorial de les explotacions i evitar que bona part del medi rural quedi sense gestió. Segons Xosé Carballido, un dels elements clau és la garantia de devolució la íntegre després del període d’arrendament i la de cobrament. Altrament, i per dinamitzar el banc, aquelles finques abandonades que no s’acullin a la mesura podran ser sancionades en cas que es detectin riscos per a tercers.

Iniciatives locals als Països Catalans
Als Països Catalans la major part de les accions de preservació i gestió de l’agricultura periurbana s’han desenvolupat a partir d’iniciatives locals amb el suport d’agricultors i ambientalistes. Tanmateix, en el cas de la Catalunya Nord el fet de comptar amb un marc legal més favorable la situació és molt més avançada que els territoris al sud de l’Albera. En aquest sentit, Gilles Bertrand, tècnic d’Agricultura i Agroalimentació a la mancomunitat de Perpinyà, va exposar l’experiència dels Perímetres de Protecció i de Revalorització dels Espais Agrícoles i Naturals Periurbans (PAEN). Es tracta d’un instrument d’ordenació de caràcter descentralitzat -i molt més flexible que la Zona Agrícola Protegida (ZAP) de caràcter estatal- i que s’han mostrat molt útils per als territoris situats en grans aglomeracions urbanes. Cal destacar que es tracta d’una figura voluntària que ha de comptar amb la participació del Departament -equivalent a les províncies espanyoles-, els municipis i les cambres agràries, òrgan de representació de les organitzacions sindicals pageses. En el cas de Perpinyà es vol aprovar un PAEN per tal de protegir i dinamitzar patrimonialment les terres de vinya.

Potser l’experiència més innovadora i interessant és la de Menorca. Per una banda, per desenvolupar-se en un àmbit territorial relativament important -el conjunt de l’illa- i per l’altra, per abordar a la pràctica la compensació de les externalitats positives. En aquest sentit la convergència entre l’administració supralocal -el Consell Insular-, el sector agrari -la Unió de Pagesos- i els ambientalistes del Grup Ornitològic Balear (GOB) ha permès portar a terme el Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera (CARB) que considera el manteniment del paisatge -principal atractiu turístic de l’illa- com a servei o externalitat positiva del model agrari.

Per Antoni Moll, agricultor i ramader ecològic i secretari general de la Unió de Pagesos de Menorca, aquest tipus de contracte és com ‘cobrar els drets d’autor per la feina del pagès’ i recorda que ‘el sector agrari gestiona gairebé el 80% del territori insular amb un cost d’oportunitat infinitament negatiu respecte a qualsevol activitat terciària’. Moll es refereix a un concepte econòmic que avalua la pèrdua (o guany) d’una inversió respecte a desenvolupar-ne una d’alternativa en el mateix espai i temps.

El CARB esdevé un contracte entre l’administració i el pagès que s’adapta a les característiques de cada explotació. Moll explica que el pagès assumeix responsabilitats i compromisos obligatoris com la no utilització de transgènics, un codi de bones pràctiques, complir un pla de gestió d’adobs, aconseguir una qualitat i una diversificació del producte i treballar en projectes de custòdia del territori. A canvi, el Consell Insular dóna ajudes de fins a un màxim de 6.000 euros per finca i ofereix un servei d’assessorament agroambiental. Altrament, en aquests convenis també hi participen empreses hoteleres.

Al Principat les tres principals iniciatives han estat els parcs agraris del Baix Llobregat i Sabadell i les Hortes de Santa Eugènia (el Gironès). En el cas de la cocapital del Vallès Occidental un Pla director aprovat el 2005 esdevé la guia per a la gestió que es desenvolupa de manera coordinada per part de l’Ajuntament i la Cooperativa Agrícola de Sabadell i Comarca. Les línies de treball més importants són les de garantir una producció alimentària de qualitat i sostenible, la d’establir un espai de rodal d’alt valor paisatgístic així com un punt per a desenvolupar estratègies d’educació ambiental.

També en aquesta comarca, l’Associació per a l’Estudi i Defensa de la Natura (ADENC) va redactar les Bases per a la formulació del Parc Agrícola del Vallès en les quals es definien els àmbits d’interès forestal i agrícola però també fluvial, connector i d’interès paisatgístic. Aquesta proposta que entén l’activitat primària com a bàsica per mantenir una mínima estructuració territorial -un equivalent al Pla sectorial a escala comarcal- es pretén que esdevingui un document clau en el futur Pla territorial de la Regió Metropolitana de Barcelona (més informació aquí).

Coincidència en el diagnòstic però no en les solucions
Les conclusions de la jornada van ser llegides pel coordinador nacional d’Unió de Pagesos en forma de bases per a una Llei dels espais agraris de Catalunya. D’aquesta manera els organitzadors, consideren imprescindible un marc jurídic propi que contempli, entre altres instruments, un Pla sectorial que esdevingui la base per a les actuacions locals. En aquest sentit es va fer referència al cas del País Basc i el Quebec com a actuacions a nivell nacional i a la Catalunya Nord per la implementació a partir de figures jurídiques pròpies -al Principat els parcs agraris es delimiten a partir de plans especials urbanístics- d’actuacions en zones periurbanes. També s’ha recordat que els departaments de Política Territorial i Agricultura massa sovint s’han passat la responsabilitat de preservar el sòl agrícola.

En una línia similar es va expressar a la clausura el diputat de Medi Ambient i Territori de la Diputació de Girona Josep Maria Rufí. ‘Estem fent tard quan constatem que hem perdut una quarta part de la superfície agrària útil; per tant, és imprescindible que superem les visions disperses i concepcions especuladores del territori’ ha afirmat. També ha volgut recordar que els espais agraris no només tenen una importància per se sinó que esdevenen claus per l’estructuració del conjunt del territori ja que actuen com a elements tamponadors tant pels espais naturals protegits com per les zones urbanes.

L’esperada intervenció del conseller Joaquim Llena va produir un cert desencís a l’auditori ja que malgrat ‘coincidir plenament en el diagnòstic’ per tal de ‘donar valor a valor l’espai agrari i no subordinar-lo a altres aspectes, igualment importants, com les infraestructures o l’urbanisme’ va preguntar-se ‘si la societat també té aquesta voluntat’.

Altrament, pel titular d’Agricultura ‘no totes les solucions han de passar per una nova Llei, ja que l’actual marc hagués permès desenvolupar tot allò que s’ha demanat en aquest Seminari. I ha conclòs ‘podríem tacar en una cartografia tots els espais agraris d’interès, però sense instruments de gestió esdevindria una gran Llei per a decorar l’estanteria’. El comentari més escoltat entre els assistents va ser: ‘si existeixen els instruments perquè estem en la mateixa situació que 30 anys enrere?’.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: