Opinió a La Fàbrica (II): Caos Territorial 2007

Article d’opinió per a la Fàbrica, pensat a l’andana de l’estació de Plaça Catalunya i parit en el trajecte entre Barcelona i Ripoll (publicat el 19/12/2007)

Dimarts 18 de desembre. Marxo de manera precipitada de la presentació de l’Anuari Territorial 2006 per arribar a temps a l’estació de Plaça Catalunya. Objectiu: prendre el darrer tren que puja a Ripoll. Situació: gent d’arreu que amb bona voluntat intenta esbrinar si la propera circulació per la via 2 els durà cap al Maresme, el Vallès Occidental o Osona. Lliçó: que tots els panells indicadors no funcionin ajuda a la cooperació entre ciutadans. Desenllaç: 35 minuts després arriba un tren que diu que ens durà a Ripoll, tant de bo. Aquesta fàbula telegràfica resumeix condensadament la pel·lícula de l’any: Caos Territorial 2007.

La Societat Catalana d’Ordenació Territorial (SCOT) -una filial de l’IEC- acaba de presentar la quarta edició del seu anuari. Una obra que resumeix dos centenars de conflictes territorials d’arreu del Principat. Es tracta d’una publicació que hauria de ser referència tant per l’activista en defensa de la terra com pel regidor d’urbanisme d’un municipi (per posar dos agents aparentment antagònics) i que, ben aviat, es podrà consultar a la xarxa (les edicions de 2003, 2004 i 2005) per tal de ‘socialitzar-ne’ el coneixement. Plans urbanístics i abocadors, vegueries i pistes d’esquí, catàlegs del paisatge i noves autovies… són exemples dels casos que aborda l’Anuari, informació de base per comprendre les transformacions territorials i tal com assenyala el professor de Ciències Polítiques Joan Subirats els diversos marcs cognitius que l’interpreten.

En la presentació de l’Anuari, Subirats ha destacat la necessitat d’incloure la incertesa, la participació i la pluralitat en els processos de decisió. A priori i amb les meves limitacions teòriques diria ‘totalment d’acord’. I tant! Però, a banda que els marcs (frames en diuen els i les politòlogues) dels que no només volem sinó creiem imprescindible un territori, una societat i en definitiva, un país ‘diferent’ queden aixafats per l’status quo, la realitat trista i grisa xoca com un tren d’alta velocitat amb tots aquests pensaments i teories.

I és que en aquest punt de l’article, una hora després de la sortida oficial del tren encara no hem superat la ‘barrera psicològica’ de Mollet del Vallès. Però no és tan sols això, tot pot anar tard i els errors són inherents en un sistema. Ara bé, que a l’estació tots els panells no mostrin cap tipus d’informació mentre s’engega la lluminària d’una decoració nadalenca impersonal i importada ja no et fa sentir part de la ‘Catalunya optimista’. Tardar dues hores (oficials, sense retards) per recórrer 100 km et demostra que la ‘Catalunya hiperconnectada’ no és la teva. Ara bé, no rebre cap tipus d’informació per part de cap precari treballador de Renfe – operadora però que et demanin el bitllet de manera puntual; que l’única armilla groga a l’estació sigui la d’un guàrdia jurat acompanyat ‘d’un gos perillós’ (que fa més bona cara que el seu ‘amo’) i que, per postres, a l’inici del trajecte matinal (en sentit Barcelona) diàriament dos individus es dediquin a identificar aleatòriament els soferts passatgers; és una mostra que per sobre de tot la ‘seguretat’ -entesa des d’un frame que no és el meu- passa per sobre del caos territorial. A tot això, 70 minuts després de l’horari oficial de partida acabo l’article quan tot just entrem a Granollers. Sort que era el semidirecte!

 

Nota el peu. Fa pocs dies un articulista diari ens comentava ‘acabes pensant en forma d’article’… sí, tenia raó i almenys et permet descarregar ‘cívicament’ els mals sentiments en un tren mig ple d’herois quotidians.