[IEC I CANVI CLIMÀTIC] La vulnerabilitat de l’alta muntanya al canvi climàtic, a debat

Quan es parla de les afectacions al canvi climàtic al nostre país sempre s’alerta que els Pirineus i el litoral són les àrees més vulnerables. En el segon cas és lògic associar-ho a l’augment del nivell del mar però perquè les àrees de muntanya presenten aquesta problemàtica? Respondre a aquesta qüestió va ser un dels objectius de les Jornades que el Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya (GECCC) -un grup interdisciplinari promogut per l’Institut d’Estudis Catalans i el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS)– van organitzar recentment a Barcelona. El GECCC va publicar el 2005 un extens informe en el qual s’abordava la qüestió des d’una òptica catalana en tres grans blocs: la ciència del canvi climàtic; els impactes, la vulnerabilitat, la mitigació i l’adaptació; així com els instruments de gestió. Actualment, aquest supragrup de recerca treballa en una segona edició de l’estudi coordinats pel doctor en física Josep Enric Llebot. Entre molts d’altres reputats investigadors del nostre país formen part del GECC el climatòleg Javier Martín-Vide, el geògraf David Saurí, el sociòleg David Tàbara, l’hidrogeòleg Josep Mas, l’historiador ambiental Mariano Barriendos, l’ecòleg Josep Peñuelas i el paleoclimatòleg Antoni Rosell.
L’alta muntanya: un sistema socioecològic fràgil
Tal com assenyala Antoni Tulla, catedràtic de geografia i membre del Grup de Recerca d’Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP) – UAB el sistema climàtic de les àrees de muntanya no només és fruit de la interacció entre atmosfera, hidrosfera i biosfera sinó de la criosfera (gel) i dels usos del sòl com a l’expressió més immediata en el territori de l’activitat humana.

En aquest sentit, s’han produït canvis de gran magnitud a causa de processos socioeconòmics i que suposen conseqüències en la resta d’elements que determinen el clima. Tulla en destaca l’abandonament de conreus, prats i de poblacions de segon i tercer nivell (situades a l’inici o a les capçaleres de valls secundaris); l’expansió de la superfície forestal arbustiva així com la creació de sistemes urbans de muntanya (per exemple la Seu d’Urgell ¿ Andorra o Olot) i el desenvolupament de nous usos de caràcter recreatiu (esquí, urbanitzacions, golf…).

Tots aquests factors a nivell de població es tradueixen amb una forta disminució fins al 1991 (excepte a Andorra que creix des de la dècada dels 60) i amb la constatació d’una recuperació important a partir del 1996 especialment a les comarques més turístiques. Tanmateix, actualment el 4% de la població ocupa un 31% del territori amb el conseqüent dèficit de gestió. Altrament, cada habitant d’aquestes àrees té uns requeriments energètics i de sòl que Tulla calcula entre 4 i 5 vegades superiors als de 50 anys enrere.
Aquest context provoca una major fragilitat del sistema davant dels efectes del canvi climàtic. En aquest sentit Tulla assenyala com a clau l’augment dels fenòmens meteorològics extrems que poden suposar moviments geològics, acumulacions excepcionals de neu en anys molt concrets així com episodis d’inundacions catastròfics per l’ocupació dels espais més vulnerables en les darreres dècades. En aquest sentit, tal com destaca el consultor Josep Maria Mallarach, el creixement de les segones residències s’ha realitzat a les planes fèrtils de les valls fet que trenca totalment amb la tradició de la localització de les poblacions. El procés d’urbanització i la manca de gestió de les forests en un escenari de temperatures més elevades pot incrementar el risc de grans incendis en àrees on habitualment no se’n produeixen.

Així mateix, les conseqüències dels canvis en les freqüències de les precipitacions condicionarà les activitats econòmiques: una agricultura més depenent dels regadius, un esquí molt lligat a l’aigua canalitzada (canons), un increment de demanda d’aigua per usos recreatius turístics com les piscines. Altrament, els canvis en les temperatures poden suposar un major consum en calefacció i refrigeració que es combina amb una major demanda de mobilitat tant pels visitants com pels residents permanents en aquestes comarques.

Per Antoni Tulla el planejament territorial (Pla parcial de l’Alt Pirineu, plans directors territorials i urbanístics…) poden mitigar els efectes del canvi climàtic a partir d’harmonitzar el desenvolupament urbanístic amb les característiques socioambientals del territori, zonificar els usos del sòl de forma vinculant i coordinada entre administracions, potenciar les activitats econòmiques sostenibles (ramaderia ovina, gestió forestal…) i fer el càlcul de la rendibilitat energètica i ecològica enfront de la merament econòmica.

El futur o no de l’esquí
Malgrat que en algunes comarques de muntanya (especialment l’eix Garrotxa ¿ Ripollès – Berguedà) existeix un cert equilibri sectorial; aquelles que han tingut un auge econòmic i de població més important són les que han apostat bàsicament pel denominat ‘monocultiu turístic’. No és un element excepcional si tenim en compte que al conjunt del Principat ens visiten anualment 22 milions de persones que aporten l’11% del PIB. I és que som el sisè destí mundial i ens enduem el 2% de la quota mundial del sector. Tanmateix, els dos modes turístics de masses -sol i platja i esports d’hivern- són climàticodepenents i per tant poden resultar afectats si es produeix un alteració significativa d’aquest aspecte.

En el cas de l’esquí la relació amb el clima s’ha estudiat bàsicament a Nord-amèrica i a l’Europa alpina, tanmateix i tal com adverteix Joan Carles Llurdés, investigador del Departament de Geografia de la UAB, és molt difícil extrapolar-ne els seus resultats. També alerta que els estudis s’han encaminat cap a l’oferta turística: com afectarà la manca de neu en els serveis que ofereixi cada estació. En canvi les incerteses són majors en la demanda, és a dir, com reaccionarà el client. Esquiarà amb gruixos menors i dominis esquiables més concentrats? Preferirà abandonar aquesta pràctica? Es continuarà la promoció d’aquesta pràctica a les escoles? Són preguntes que encara ningú ha intentat trobar-ne la resposta.

Llurdés assenyala que l’impacte serà ‘sever’, tot i que actualment el sector no en demostra una gran preocupació. En aquest sentit en destaca la disminució de la quantitat de neu, la reducció de la seva qualitat i de la temporada. Així mateix, l’increment de les temperatures en els mesos de tardor pot suposar un element crític per aconseguir els gruixos mínims. També cal destacar que alguns estudis indiquen que amb una temperatura 2ºC superior la cota de neu se situarà per sobre dels 2000 m i que, en el cas de l’àrea alpina, amb un increment de tan sols 1ºC haurien de tancar un centenar de les 600 estacions actualment en servei.

Els diversos experts indiquen una sèrie de mesures d’adaptació (veure requadre) que poden ser de tipus tecnològic -neu artificial, dominis a major altitud, esquí indoor…- i de gestió del producte: diversificació, assegurances, sistemes de compensació als clients entre altres.

Per Llurdés és evident que ‘l’esquí a cotes baixes i mitjanes no té cap mena de futur al nostre país’ però que el conjunt del sector podrà aguantar o no el cop depenent tant de l’adaptació a aquest nou escenari així com de la resposta dels turistes. Tanmateix, deixa clar que ‘amb aquestes perspectives, no tenen sentit ampliacions com les de Baqueira o nous projectes com el de la Vallfosca’.

Una biodiversitat amenaçada
Les zones de muntanya a causa del seu gradient altitudinal i topografia complexa són refugi d’una elevada diversitat d’espècies moltes de les quals es troben en el límit de la seva distribució.

Per Maria Teresa Sebastià, investigadora del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC), ‘es tracta d’uns ecosistemes molt lligats a les activitats econòmiques’. En aquest sentit la riquesa i la diversitat d’espècies tendeix a augmentar amb la intensitat del pasturatge, però el nombre d’espècies d’interès per a la seva conservació disminueix. Així mateix, els estudis de Sebastià han permès determinar que mentre que el nombre d’espècies augmenta en zones pasturades per vaques, en pastures ovines se’n localitzen més de rares i fins i tot d’endèmiques.

D’altra banda, el contingut del carboni al sòl, i per tant, la capacitat dels ecosistemes pastorals de mitigar el canvi climàtic es veu reforçat amb un pasturatge adequat que eviti el procés de degradació. Per tant, l’abandonament d’aquest tipus d’activitats tradicionals pot agreujar els efectes de les alteracions climàtiques.

Mesures d’adaptació del sector de l’esquí al canvi climàtic

Tecnològiques
1. Trasllat de pistes d’esquí a altituds majors.
2. Augment de la capacitat de fabricar neu artificial.
3. Millores en la predicció del temps i del clima.
4. Creació de parcs temàtics indoor de la neu.

Gestió del negoci turístic
1. Canvis en el funcionament: retard en la data d’obertura, disminució dels gruixos mínims…
2. Accés immediat a la informació sobre l’estat de la neu.
3. Mesures de fidelització – compensació del client (per exemple preu del forfet segons la qualitat i el nombre de pistes obertes).
4. Diversificació de les estacions d’esquí. Menys ingressos per remuntadors i més per a altres activitats. Captació de no esquiadors. Transformació de ressorts d’esquí en complexos oberts tot l’any.
5. Contractació d’assegurances climàtiques.
6. Concentració empresarial i diversificació territorial.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: