Sostenibilitat: ecoeficiència en el marc de la suficiència

Cal repensar les coses!LA FRASE: Joan David Tàbara (sociòleg ambiental): ‘Al meu parer, no és massa sostenible ni climàticament assenyat, que un porquet neixi a Holanda, el portin a engreixar a Catalunya, el sacrifiquin a Parma i després el venguin i el distribueixin com a pernil de Parma per tot Europa’.

La població de Torroella de Montgrí (el Baix Empordà) va ser l’escenari d’una jornada que va comptar amb tres ponents de luxe per abordar la interrelació entre política, ecologia i economia. Ramon Folch, socioecòleg i director general d’ERF; David Tàbara, investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB i membre del projecte Adaptation and Mitigation Strategies for Europe (ADAM) sobre polítiques en matèria de canvi climàtic; i Manuel Ludevid, economista i especialista en gestió ambiental de l’empresa. Ludevid va situar l’empresa com a element clau en l’actual context ja que considera que ha d’esdevenir el motor del canvi ambiental. [per continuar la lectura clica aquí].

[Traducció: Detesto conduir… però necessito un cotxe per anar fins a la feina. // Detesto la feina, però haig de pagar el meu cotxe!]

Per a saber-ne més:

Breu cv de Joan David Tàbara

Breu resum de les publicacions de David Tàbara (algunes es poden descarregar)

L’acte va ser coorganitzat per la Fundació Ernest Lluch i Can Quintana / Museu de la Mediterrània amb la col·laboració de Caixa de Girona. Va comptar amb l’assistència d’una norantena de persones fet que, segons Toni Rovira, director del Museu, és molt positiu, no només per l’èxit de convocatòria sinó pel fet que la gent del carrer pugui escoltar i debatre amb uns ponents de nivell excepcional. Precisament, un dels punts de consens entre els tres va ser la necessitat de socialitzar el coneixement respecte als problemes ambientals.

Ramon Folch, per la seva banda va insistir en la necessitat de passar a l’acció ja que actualment ja tenim prou certeses de l’abast de la crisi ambiental. En aquest sentit el seu lema va ser ‘contra el pessimisme de la raó, l’optimisme de la voluntat’.

David Tàbara va presentar una ponència en la qual relacionava tres conceptes que ‘es tracten públicament de manera deslligada’: l’acceleració del canvi climàtic, la manca de límits a les polítiques de creixement i la irrupció de la noció de sostenibilitat com a principi normatiu. Un discurs crític amb les visions que situen l’eficiència i la tecnologia com a solució màgica.

L’evolució del discurs dels límits al creixement
Tàbara afirma que el discurs sobre els límits al creixement ‘ha tingut les seves millors i pitjors èpoques’. Un dels seus punts àlgids va ser la publicació del llibre homònim per part del Club de Roma, fet que va coincidir amb la conferència d’Estocolm 1972 sobre el Medi Ambient Humà. En els anys següents el discurs es va desplaçar cap al paradigma del Canvi Ambiental Global (CAG), menys amenaçador i catastrofista. D’aquesta manera, una bona part dels agents polítics, econòmics i acadèmics podien acceptar l’existència d’un canvi però aquest fet no havia de suposar cap limitació a les seves activitats.

No obstant, segons Tàbara, més enllà dels debats teòrics els límits segueixen existint, encara que segurament, a curt termini no s’ha afectat a la disponibilitat de determinats recursos (això sí, mal distribuïts) sinó a la capacitat dels ecosistemes per actuar d’embornals i absorbir la contaminació derivada del seu consum. Aquesta altra concepció dels límits, es reflecteix de manera paradigmàtica en el cas del canvi climàtic. Un fenomen que ‘supera el límit del sistema global d’assimilar la contaminació acumulada al llarg de dos-cents anys d’industrialització’ afirma Tàbara.

En els darrers anys, de nou, el concepte de límits ha tornat en el primer pla del debat. Tanmateix, Tàbara considera bona part de les argumentacions d’errònies tant l’actualització de l’informe del Club de Roma com els treballs de Lomborg que qualifica ‘d’esperpèntics’. Bjorn Lomborg, professor d’estadística al Departament de Ciències Polítiques de la Universitat d’Aarhus i antic membre de Greenpeace, va publicar el 2001 The Skeptical Environmentalist: Measuring the Real State of the World (traduït el 2003 al castellà). La seva tesi és que la crisi ambiental -amb l’ajuda dels mitjans de comunicació- s’exagera i a més la tecnologia millora la vida del conjunt del planeta, la civilització occidental és sostenible i que el protocol de Kyoto no serveix per a res. Malgrat les crítiques com la que va aparèixer a la revista Mètode (consultar-la aquí): ‘cada cert temps apareixen llibres escrit per persones sense formació científica’; la publicació va ser aplaudida per mitjans com The Economist que el presentava com ‘un dels llibres més valuosos sobre política pública dels últims deu anys’.

Tàbara considera que la major part del debat -excepte en el cas de Serge Latouche i la teoria del decreixement- erren en la qüestió clau ja que es pregunten si realment existeixen límits enlloc de cercar en quina mesura és positiu i quines oportunitats per a la qualitat de vida i la sostenibilitat suposa integrar els límits en l’economia i la política. I és que David Tàbara intenta transmetre una visió optimista de la situació; ‘massa sovint qüestions com els límits, l’ambientalisme, i actualment, el canvi climàtic s’entenen com a amenaces, restriccions a les llibertats individuals i impediments al desenvolupament’, en canvi ‘cal entendre que són oportunitats per deixar enrere un mode de societat que no és funcional a llarg termini’.

Sostenibilitat: ecoeficiència més suficiència
David Tàbara també va voler en el seu discurs a Torroella, alertar de la importància que es dóna a la tecnologia com a solució. ‘Està molt bé canviar les bombetes convencionals per unes de baix consum tanmateix al final potser n’acabem comprant tres ja que a la llarga són més barates’. Considera en canvi que cal incidir en mesures i accions que suposin una reorganització social. Tàbara posa com a exemple repensar el concepte de treball i del mercat laboral. Es pregunta, si no seria més fàcil permetre treballar des de casa i trencar amb la idea de jornades laborals fixes. D’aquesta manera apunta que es perdria menys temps i contaminació en viatges, milloraria la qualitat de vida i augmentaria la rendibilitat laboral. Més enllà d’aquesta qüestió, també considera imprescindible reflexionar sobre conceptes com els de ‘treball necessari’ i ‘treball innecessari’ o quantificar, tal com realitza l’Agència Ambiental Europea, el denominat useless trade (comerç inútil). Tàbara en posa un exemple aclaridor: ‘al meu parer, no és massa sostenible ni climàticament assenyat, que un porquet neixi a Holanda, el portin a engreixar a Catalunya, el sacrifiquin a Parma i després el venguin i el distribueixin com a pernil de Parma per tot Europa’. Aquesta qüestió obre preguntes -a priori sense resposta- sobre qui paga els costos climàtics, qui se’n beneficia o a quins interessos i estructura de poder respon tot aquest ‘desgavell’.

D’aquesta manera, el camí cap a la sostenibilitat ha d’integrar segons el sociòleg l’ecoeficiència (disminució de l’impacte ambiental per unitat de consum) en objectius de reducció dels impactes absoluts sobre els ecosistemes (suficiència). Tàbara adverteix que mentre l’ecoeficiència deixa les estructures que ens han portat cap a l’actual situació intactes, aplicar mesures de suficiència requereix compromisos i intervenció dels actors per tal de repensar-les.

Una resposta

  1. […] que realment tenen sentit i futur, són les que surten de dins del cor de cadascú. És allò de la llibertat de la suficiència, […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: