Visions crítiques d’allò que anomenen “model Barcelona”

Edifici Fòrum i Can Ricard - dues cares de la moneda de BarcelonaLA FRASE: MANUEL DELGADO (Antropòleg) a Elogi del vianant. ‘No s’està en contra la planificació, sinó contra la planificació ‘de tot’, i de vegades de tot menys dels aspectes que realment s’haurien de planificar com les polítiques d’habitatge’.

Fa uns 10 dies vaig cobrir unes jornades sobre l’urbanisme barceloní organitzades pel Ministeri francès d’ecologia. Allà hi havia més de 400 urbanistes, i és que la ciutat sempre ha estat un punt d’atracció -es va afirmar una meca- en aquesta matèria. Segurament, la meva generació ja no vam conèixer la Barcelona grisa postfranquista i per tant mai hem percebut aquells canvis positius que es van donar als anys 80. Lluites com la conversió de les antigues cotxeres de Sants en centre cívic tan sols les hem vist en exposicions de fotos en blanc i negre. En canvi, si que hem percebut canvis com la nova rambla del Raval, el cas de les Casernes de Sant Andreu, la construcció de grans centres comercials en “noves àrees de centralitat”… Segurament, el cas paradigmàtic és el Fòrum, i en general, les actuacions d’allò que l’arquitecte en cap de Barcelona anomena el “triangle màgic”: Sagrera, Fòrum i Glòries (i que incorpora projectes tan polèmics com Diagonal Mar -la privatització de la ciutat- i el 22@).A dalt, imatge del taller. A baix, l'arquitecte en cap de Barcelona Oriol Clos

En aquest article que adjunto a continuació es realitza un repàs de diverses veus d’intel·lectuals més o menys crítics amb el model Barcelona, o, si més no, amb el model de ciutat més enllà del 2000. Tanmateix, i per manca d’espai, en l’article publicat a Sostenible no vaig poder parlar de col·lectius i plataformes que planten cara a cada barri d’aquesta ciutat cada vegada més maca pels visitants i més agra pels ciutadans. A continuació en faig una enumeració ràpida: Plataforma No al Calaix [bloc no actualitzat] (Sants), L’Observatori de Gràcia (Gràcia), Coordinadora contra el 22@ (Poblenou), Sant Andreu per les Casernes [web antiga] (Sant Andreu del Palomar), AV de L’Òstia (Barceloneta) i un llarg etcètera. Per cert, Oriol Clos, arquitecte en cap (veure foto), just mentre li feia la foto afirmava: “Després de la Transició, els moviments veïnals van entrar en política; ara, s’oposen als projectes urbanístics grups radicalitzats i egoistes que només es fixen en el seu carrer o barri”. L’article que també tenia un contrapunt amb la visió més oficialista (veure aquí).

Lectures recomanades per a saber-ne més:
Bohigas, O. (2005) ‘El model Barcelona segons Horacio Capel’, Diari Avui. [article]
Borja, J. (2005) ‘Revolución y contrarrevolución en la ciudad global’ [article]
Capel, H. (2006) ‘De nuevo el modelo Barcelona y el debate sobre el urbanismo barcelonés’ [article]
Capel, H. (2005) ‘El modelo Barcelona. Un examen crítico’ [ressenya]
Delgado, M. (2005) ‘Elogi del vianant. De la Barcelona Model a la Barcelona Real’. [introducció]
Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs (2005) ‘Un patrimoni únic, un futur brillant, un model de fer ciutat Can Ricart ¿ Parc Central de Barcelona. Nou projecte’. [article]
Montaner, J. M. (2003) ‘Repensar Barcelona’. [pròleg]
Unió Temporal d’Escribres (UTE). (2004).
Barcelona marca registrada. Un model per desermar [llibre]

Barcelona va ser l’escenari de l’Atélier Projeturbain ‘Barcelona: noves centralitats, quin model?’ (més informació aquí) per reflexionar sobre el model urbanístic de ciutat. Des de les institucions s’ha volgut destacar sempre que a la ciutat s’han produït unes polítiques urbanístiques que han causat admiració arreu del món i que han estat referencials. Ara bé, realment existeix el model Barcelona? De què és model la ciutat? En aquest article, explorarem les visions d’intel·lectuals i moviments socials que qüestionen part de l’argumentació oficial.

Existeix el model Barcelona?
L’urbanista Jordi Borja es pregunta a
Revolución y contrarevolución en la ciudad global si existeix un model de transformació urbana denominable Barcelona? O bé, es tracta tan sols d’una ‘marca’, talment com qui ven roba o electrodomèstics?

Borja considera que existeix una percepció -tant a nivell local com internacional- que l’urbanisme barceloní de les dues darreres dècades del segle XX ha configurat unes pràctiques i uns discursos que qualifica de coherents. Més crític es mostra el geògraf Horacio Capel: ‘és evident el prestigi que té Barcelona arreu del món però també és important la sorpresa de molts estrangers quan visiten la ciutat i veuen que la realitat queda lluny de les expectatives’.
Ara bé, les premisses que van permetre les pràctiques que Borja considera coherents són encara vigents? Cal situar-les en el context de finals de la dècada dels 70: la transició política i la gran efervescència de moviments cívics; la crítica a l’urbanisme desenvolupista que havia caracteritzat el règim franquista; la recuperació de les millors propostes de Cerdà per a la ciutat i una concepció igualitària de l’espai públic. En aquest marc, els partits progressistes guanyen les eleccions municipals amb propostes urbanístiques regeneracionistes. Aquests programes són al mateix temps acceptables pels sectors empresarials que necessitaven una oferta urbana de qualitat per tal de millorar les rendibilitat de les inversions i al mateix temps pacificar la conflictivitat social. Aquesta aliança entre les esquerres i la patronal va tenir com a màxim exponent la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. Els resultats són qualificats per Borja com a ‘èxit indiscutible’: la ciutat canvia la imatge, es redueixen les desigualtats socials, es genera un gran nombre de llocs de treball… Però a mitjans dels 90 les condicions canvien. La ciutat -producte d’aquesta aliança- s’enriqueix i la inversió privada esdevé molt rendible. En contraposició, Borja considera que el govern local s’empobreix -tant a nivell econòmic com cultural- i que necessitat fer de la marca Barcelona un factor d’atracció de capitals i turistes.

Un dels intel·lectuals que s’ha mostrat més crític amb el denominat Model Barcelona és el geògraf de la Universitat de Barcelona Horacio Capel que va publicar El model Barcelona. Un examen crític (2005). Aquest llibre, va generar una interessant discussió entre Capel i l’arquitecte Oriol Bohigas, una de les persones que més ha influït en l’urbanisme barceloní ja que en fou arquitecte en cap. Així mateix, esdevé un exemple de les concepcions diferenciades entre els geògrafs urbans i els arquitectes respecte a aspectes com la conservació del patrimoni o la realització de grans projectes amb una pretensió més artística que funcional.

Bohigas, en un article de rèplica publicat al diari Avui reconeix que no ‘s’hauria de parlar de model Barcelona’ ja que l’expressió s’ha utilitzat tan sols amb l’objectiu d’aconseguir prestigi publicitari’. Per l’arquitecte a la ciutat s’ha produït un procés -no un model- amb una línia sovint contradictòria ja que actuacions com les de la Vila Olímpica no tenen res a veure amb la de Diagonal Mar. Tanmateix Bohigas si que considera que a la ciutat comtals’ha seguit una metodologia comuna al llarg de les darreres dècades basada entre altres en l’espai públic; en accions que donen resposta a la realitat immediata dels barris; en la reconstrucció com a antídot de l’expansió i en evitar la suburbialització a partir de fomentar la compacitat. Capel a De nuevo el modelo Barcelona y el debate sobre el urbanismo barcelonés intenta matisar part de les característiques assenyalades per Bohigas.

Respecte al protagonisme de l’espai públic Horacio Capel considera que tot depèn de la referència triada. ‘És evident que és major que a les ciutats americanes però menor que altres ciutats europees i a la situació ideal’. També alerta que actualment s’incrementa la privatització del territori amb l’aparició de ‘barris tancats’ a diversos municipis de l’Àrea metropolitana. També considera que els 80 si que es va produir un procés de reconstrucció -motivat per les limitacions pressupostàries- de l’interior de la ciutat però que actualment les operacions -com les del Poblenou o al Raval- han estat de transformació ja que s’han basat en enderrocs generalitzats. D’altra banda, es mostra en desacord amb el fet que Barcelona s’hagi basat en la compacitat i continuïtat urbana, ja que la ciutat ‘real’ va molt més enllà del terme municipal. En aquest sentit, el procés expansiu -basat principalment en habitatge de baixa densitat- ha estat denominat com a suburbialització per part del geògraf Francesc Muñoz.

I ara?
Per Borja l’èxit del model o del procés Barcelona ha suposat que en els darrers anys el preu de l’habitatge s’hagi disparat. Així mateix, en certes ocasions -com l’operació de Diagonal Mar- s’ha venut la ciutat al promotor privat. I per Borja les conseqüències d’aquest ‘contramodel’ són la destrucció del patrimoni arquitectònic -especialment l’herència industrial-, la deslocalització de classes baixes i mitjanes cap a l’àrea metropolitana, l’urbanisme difús i la tematització de la ciutat.

Precisament aquesta qüestió és la que denúncia l’arquitecte Josep Maria Montaner a Repensar Barcelona. Montaner imagina una ciutat que a l’any 2040 estarà distribuïda per usos: cultural (Ciutat Vella); ‘geriàtric’ i oficines (Eixample); indústria ‘neta’ i residencial (Front Marítim); universitats i investigació (Sarrià i les Corts); oci ‘alternatiu’ (Gràcia)… Una ciutat amb tan sols un milió d’habitants, amb un milió més que diàriament baixaran a treballar i una quantitat similar la visitarà atreta per l’oferta cultural i comercial. El transport en vehicle privat estarà prohibit a la ciutat però els embussos a una Catalunya totalment urbanitzada seran constants.

Més enllà de distopies, aquest possible ‘contramodel’ va tenir com a paradigma el Fòrum 2004 tant pels crítics -aquells que defensen el primer model- (Borja, Capel, Montaner) com els denominats hipercrítics que consideren ambdós models de les dues cares de la mateixa moneda (Delgado i els moviments socials alternatius).

En aquest sentit, l’antropòleg Manuel Delgado afirma a Elogi del vianant. De la Barcelona Model a la Barcelona Real que a principis del segle XXI es van complir les intuïcions -compartides per poques veus- que l’esperit olímpic era tan sols un dispositiu retòric al servei de la terciarització i la reconversació temàtica de la ciutat. I respecte al debat sobre l’existència d’un model considera: ‘s’ha repetit que Barcelona és un model. La pregunta pertinent aleshores seria: un model, de què?’. ‘Ha estat un model de projecte al·lucinat i visionari de ciutat, joguina en mans de planificadors que han cregut que els seus designis i la voluntat ordenadora de les institucions a les que servien eren suficients per superar i fer desaparèixer els conflictes, les desigualtats, els malestars…’ es respon Delgado. Relaciona les polítiques urbanístiques a la ciutat amb la ‘continuació de l’obsessió per controlar allò incontrolable que s’esdevé als carrers’; un fet que s’exemplifica a Barcelona amb l’obertura de la Via Laietana a inicis del segle passat. Ara bé, l’antropòleg matisa unes afirmacions que es podrien malinterpretar com una oda al laisser faire capitalista: ‘no s’està en contra la planificació, sinó contra la planificació ‘de tot’, i de vegades de tot menys dels aspectes que realment s’haurien de planificar com les polítiques d’habitatge’.

Per Delgado no només s’ha volgut fer de Barcelona un model, sinó fer-la ‘modèlica’, és a dir, referent de com s’ha ‘d’ordenar’ una ciutat. Ara bé, també considera que a l’ombra d’aquesta Barcelona modèlica existeix una ‘Barcelona real’; caracteritzada entre altres qüestions pels desnonaments de llogaters insolvents, la destrucció de barris sencers que s¿han considerat ‘obsolets’, les batudes policíaques contra immigrants sense papers i la repressió contra els moviments populars.

El 22@ i Can Ricart
El geògraf Horacio Capel assenyala el 22@ i Can Ricart com a elements paradigmàtics d’unes polítiques urbanístiques que han partit d’idees interessants però han donat actuacions equivocades i perjudicials. Considera que les actuacions no han tingut prou en compte el teixit històric del Poblenou i especialment les activitats industrials. Per Capel s’ha primat la conversió en oficines i habitatges sense prestar a les necessitats de diversificació que a priori volia impulsar el pla. Així matix, s’hi ha sumat una manca de sensibilitat per part d’arquitectes i polítics respecte el patrimoni històric, com per exemple el cas de Can Ricart. Aquest recinte fabril ha estat posat en valor gràcies al moviment veïnal i als treballs del Grup de Patrimoni del Fòrum de la Ribera del Besòs, feina que segons Capel no ha rebut cap mena d’atenció, sinó crítiques, menyspreu i desqualificacions per part dels responsables municipals.

El geògraf també lamenta el ‘silenci clamorós’ dels arquitectes; mentre que els que s’han posicionat -a excepció de Josep Maria Montaner- han estat per atacar els defensors de Can Ricart. Dos exemples, Josep Martorell va afirmar: ‘l’estudi publicat pel Grup de Patrimoni del Fòrum de la Ribera es convertirà en imprescindible i útil, quan, com espero, s’executi l’enderroc de Can Ricart’ o Josep Lluís Mateo: ‘trobo tercermundista la discussió sobre el patrimoni del Poblenou. Té molt poc a veure amb la nostra tradició d’obertura i progrés i esdevé una posició de conservadorisme nostàlgic i reaccionari’.

Per la seva banda, Oriol Bohigas considera que la postura a favor de Can Ricart és una mostra ‘de la cultura del no de l’esquerra’ que es nega a enderrocar fàbriques i a la construcció de presons, el TAV o la MAT. Capel respon: ‘cal dir no, a allò que està mal fet’. I més si s’aporta una alternativa -com la del Grup de Patrimoni del Fòrum de la Ribera- que conjumina la conservació del patrimoni, evitar la pèrdua de petites indústries i tallers -actualment hi ha 34 empreses que donen feina a 240 treballadors- i mantenir la complexitat dels teixits urbans. Capel també afirma que cal dir ‘no’ a l’ocultació de dades i a la planificació de la ciutat sense els ciutadans.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: