Els límits (superats) del planeta

Grup de sociologia ambientalLA FRASE: Ernest Garcia (sociòleg de la Universitat de València): ‘Ajornar el decreixement, només pot suposar augmentar el magnitud del col·lapse’.

Penjo un article publicat a Sostenible sobre el congrés de sociologia celebrat la setmana passada a Barcelona. És el primer de diversos articles que reflexionaran sobre el decreixement i la possible fi del paradigma del desenvolupament sostenible. [altres articles aquí i aquí]

La Universitat de Barcelona (UB) ha acollit de dijous a dissabte el novè Congrés espanyol de Sociologia amb el lema ‘Poder, cultura i civilització’. Segons dades de l’organització uns 1.500 congressistes d’arreu de l’Estat espanyol així com de països llatinoamericans han pres part a l’esdeveniment. Cal destacar la secció dedicada a la sociologia ambiental, un grup estable que funciona de manera permanent com a espai de debat entre congressos. En aquest marc conceptes com progrés, límits, col·lapse i decreixement han protagonitzat la major part de ponències i discussions.
La importància de la sociologia ambiental
A Barcelona s’han aplegat els sociòlegs ambientals més importants de l’Estat espanyol, amb una presència destacada de representants de les universitats dels Països Catalans: Ignasi Lerma i Ernest Garcia (UV), Josep Espluga i Joan David Tàbara (UAB).

Garcia ha afirmat en la ponència marc del grup: ‘des de les ciències socials hem d’entrar de manera rigorosa en mons desconeguts (el medi ambient) i prendre una postura clara’. I és que en l’actual context no té cap sentit la separació dels coneixements socials i naturals; i sobretot intentar estudiar la societat actual sense tenir en compte que els recursos naturals són finits. Una de les qüestions que han centrat el debat és com aquesta disciplina pot contribuir al procés de transformació social que ens meni a formes de societat sostenible. Un objectiu que Antonio Torres de la Universitat de Granada ha deslligat del concepte de ‘desenvolupament sostenible’ ja que no ha suposat una ruptura amb el model causant de l’actual crisi ambiental. En aquest sentit ha citat al sociòleg italià Enzio Manzini que argumenta que sostenibilitat implica caminar cap a una nova societat; amb uns fonaments físics, institucionals, ètics i culturals diferents als actuals i a l’esdeveniment d’una ‘discontinuïtat respecte al model de creixement material’. En la mateixa línia s’expressa Ernest Garcia: ‘el desenvolupament sostenible, talment com els seus precursors (social, humà…), no ha estat res més que un enèsim intent d’apuntalar un programa d’expansió econòmica, amb uns costos enormes de desigualtat i de degradació dels ecosistemes’.

Els plantejaments teòrics més recents plantegen que per estudiar la societat contemporània no es pot considerar el medi ambient -i els seus recursos- com una font constant, inalterable per les accions socials i irrellevant per tal d’entendre-les. En aquest sentit, Torres afirma que el gran repte dels sociòlegs ambientals és produir dades pròpies i discutir quins indicadors són els adequats per avaluar la sostenibilitat. D’aquesta manera, podran deixar d’esdevenir simples espectadors que utilitzen informació produïda pels ‘científics’.

Els límits, 30 anys després de l’informe del Club de Roma
Un dels debats més recurrents de temàtica ambiental ha estat el dels límits del planeta. Un punt d’inflexió va ser el primer treball per al Club de Roma l’any 1972, el denominat informe Meadows. Les conclusions eren molt clares i pretenien anticipar-se a una situació de col·lapse: ‘si es mantenen les tendències actuals de creixement de la població mundial, industrialització, contaminació ambiental, producció d’aliments i esgotament de recursos, la Terra assolirà els límits del seu creixement en el curs dels propers cent anys’. I afegien, ‘el resultat més probable serà un sobtat i incontrolable descens tant de la població com de la capacitat industrial’. Més de trenta anys després d’aquelles previsions ‘apocalíptiques’ és un bon moment per comprovar que els indicadors han tingut comportaments molt similars als projectats. Per exemple, malgrat que la població no ha arribat a 7.000 milions està molt per sobre dels 6.000; d’altra banda les previsions s’han complert respecte al creixement del capital mentre que el principal error ha estat respecte a l’esgotament de minerals no energètics; en canvi, les dades respecte a l’imminent
peak oil -extracció màxima de petroli- ho compensa. Altrament, les tendències en la producció d’aliments són presents en els mitjans els darrers mesos, de fet, es considera que per primera vegada l’oferta està per sota de la demanda. En l’informe Meadows també es projectava pel 2000 una concentració de CO2 a l’atmosfera de 380 ppm; segons les mesures de l’estació de Mauna Loa (Hawaii) finalment han estat de 370 però tanmateix la percepció de la magnitud dels efectes d’aquesta contaminació són molt majors. Com a resum, Garcia considera que ‘sorprenen més els encerts que les desviacions‘.

En un marc més general, l’informe de 1972 considerava que les tendències podien suposar que l’any 2000 el planeta entrés en una fase de translimitació, és a dir, de superació de la seva capacitat de càrrega. El 2004 es va publicar Els límits del creixement: 30 anys després (més informació aquí) que aportava dues grans conclusions: la translimitació es va produir a mitjans de la dècada anterior i el col·lapse és més probable avui -i més difícil de contrarestar- que el 1972.

Decreixement, el canvi social més enllà dels límits
La percepció sobre l’existència de la translimitació ha suposat que esdevingui un motiu central de la literatura científica . Actualment es considera possible un col·lapse de la civilització industrial a curt o mig termini. En aquest sentit apareixen investigacions com les de Diamond que revisen la desaparició d’antigues civilitzacions. L’any passat es va publicar la versió castellana d’aquest treball titulada
Por qué unas sociedades perduran y otras desaparecen en la qual entre altres casos d’estudi analitza la fi del poble maia.

L’evidència que un creixement il·limitat amb uns recursos finits és impossible provoca que el debat sobre el decreixement sigui cada vegada més important. Garcia classifica les diverses teories en dos grans blocs: el camí cap a l’extinció i el trànsit cap a una societat a escala humana. En el primer cas, es considera que l’actual crisi té un abast tant global i una magnitud tant elevada que és impossible de mitigar. Per exemple Duncan considera en un article publicat el 2006 que la civilització industrial no podrà continuar més enllà del 2030. Aquesta afirmació la basa en el consum energètic per càpita i assenyala com a elements anticipatoris, la successió reiterada de grans apagades elèctriques.

Malgrat que els fets d’aquest estiu a Barcelona no ens permeten ser gaire optimistes, l’altre gran teoria preveu una transició menys traumàtica en la qual el decreixement permetria ajustar les societats a una escala sostenible.

En aquest sentit Howard i Odum mantenen que els ecosistemes i les civilitzacions tenen en comú un cicle de quatre frases: creixement, clímax, descens i lenta recuperació. Si el peak oil s’entén com el clímax de la societat industrial, sembla evident que el descens és imminent i ineludible. Diversos autors perceben aquest fet com a una oportunitat, per tal d’ajustar-nos a una escala adequada. Es tracta de passar d’allò ‘més gran, més ràpid i centralitzat‘ a allò ‘més petit, menor i millor‘.

Ara bé, més enllà de teories i models Garcia afirma que ‘és obvi que qualsevol intent de predicció de com seran les societats postfossils està condemnada a ser en bona mesura desmentida pels fets’ però tanmateix ‘també és evident que el decreixement és inevitable en un termini més o menys curt’. Garcia reconeix que sempre es pot intentar ajornar; però és evident que una solució tecnològica desplaça els límits no els anul·la tal com ja recordava l’informe Meadows l’any 1972. Un any abans l’economista Georgescu-Roegen havia avisat que les ciències tecnologies havien d’aprendre una lliçó de la termodinàmica: ‘la llei de l’entropia, provoca que artefactes més grans i millors, generen una contaminació superior’. ‘Ajornar el decreixement, només pot suposar augmentar el magnitud del col·lapse‘ conclou Garcia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: